Afers de família

Un tema recurrent a les comèdies negres britàniques és el de la mort del cap de família i l’herència. Un argument que sol obrir la capsa de Pandora i en què els secrets s’airegen, les males intencions abunden, els traumes d’uns i d’altres, i on sura el pitjor de cadascun dels interessats. Chiqui Carabante ofereix la seua visió a l’espanyola sobre el que ja és gairebé un gènere en si mateix i es dedica a mostrar, en to de comèdia lúgubre i amb apunts negres, com cinc germans tornen després d’un llarg temps a la casa del pare, que ha mort.

Una mansió desolada on els espera una majordoma gairebé testimonial i un peculiar notari que els informa de l’última entremaliadura del progenitor, deixant pistes sobre com vol que sigui el seu enterrament. A partir d’allà, s’origina aquest mecanisme de patètiques aliances, de defensa i atac a totes bandes, i el disbarat com a resultat de situacions inversemblants.Cada germà té a la vida personal la seua pròpia creu. Cap està en una posició que li permeti mantenir-se centrat, sense nervis a flor de pell, una cosa que provoca el sainet amb cops còmics –uns més aconseguits que d’altres–, i sobretot l’exasperació que transita al llarg de tota la pel·lícula.

La fortaleza té en el personatge del notari interpretat per Fernando Tejero el seu punt més xocant i rar, i l’ombra del pare i el seu pla per, fins i tot post mortem, continuar fastiguejant els seus fills resulten el que dona els millors moments a una irregular proposta que no funciona com un producte sòlid i sense fissures, sinó que entre l’absurd i estrany de la trama que es teixeix va quedant aïllada la continuïtat argumental amb algun cop inesperat, que almenys ajuda en part que la cosa no s’esfondri.