INDIANA JONES I EL DIAL DEL DESTÍ
★★★★☆
Per donar testimoni que això de ser un heroi aventurer amb un justificat odi als nazis que tenen debilitat per robar relíquies del passat li ve de lluny, les primeres escenes d’
Indiana Jones i el dial del destí són vertiginoses en un tren durant la II Guerra Mundial, amb un Indy retocat digitalment. Després, un salt temporal ens porta a finals dels 60 amb el professor Jones a les portes de la seua jubilació, i amb tantes arrugues al seu rostre com cicatrius atresora un cos que ha viscut més de set vides. Però aquest home està predestinat que l’aventura truqui a la seua porta i protagonitzar persecucions enmig d’una desfilada, fer mitja volta al món, jugar-se el tipus en ciutats mítiques, trepitjar el fons marí o endinsar-se en tombes ocultes, en aquesta ocasió acompanyat d’una jove tan múrria com resolta, que aporta espurna i combustible a l’octogenari personatge que encara fa coses que ni imaginem.
Indiana Jones i el dial del destí ens mostra com a trama de la història un artefacte creat per Arquimedes, l’inventor i matemàtic grec, que a mans perverses pot tornar-nos a l’horror.No és Steven Spielberg el que dirigeix aquesta entrega.
És James Mangold i surt molt ben parat de l’encàrrec, ja que aquest espectacle visual no perd ritme. És una pel·lícula accelerada, amb poques xacres, guarda en tot el seu metratge l’esperit del cine d’aventures, dels grans herois, buscant i desxifrant aquesta peça arqueològica que pot canviar el destí de la història, amb permís del dolent de torn, aquí un Mads Mikkelsen hieràtic, perfecta representació del mal sense gairebé despentinar-se. Mangold ens ofereix un compendi de l’Indiana Jones pur, jove i vell, encantat i desencisat, àgil i xacrós en aquesta la seua última i lúcida aparició que no s’oblidarà fàcilment, perquè Harrison Ford serà sempre l’amo d’una caçadora de cuir, un barret i un fuet.
Almenys mentre el cine continuï sent cine.
