El club dels suïcides

EL PRIMER DÍA DE MI VIDA

El gran Fernando Pessoa escrivia: “Si et vols matar, per què no et vols matar? Ah, aprofita l’ocasió! Que jo, que estimo tant la mort i la vida, si gosés matar-me a més em mataria.” Mai ho va fer perquè certament treure’t l’únic que tens, aturar el rellotge, és terrible. Paolo Genovese utilitza un tema tan seriós, tan anònim en ocasions, tan estrepitós d’altres, per oferir un retrat de persones que, per unes qüestions o d’altres, han decidit treure’s la vida. Una reflexió entorn de l’esperança sense eludir la realitat, l’embafament d’existir sense ganes.El primer día de mi vida és una mena de conte que, tocant un tema tan fràgil, es desmarca del pla macabre i entra més en el terreny emocional.

Apel·la als ressorts de l’interior i teixeix vincles afectius entre els personatges que mostra, quatre persones que, emparades per un ésser estrany que coneix molt bé el fet de tocar fons, tindran una setmana per reconsiderar la seua decisió, una oportunitat d’esborrar una mort sobtada per poder viure’n una altra amb les seues alegries i les seues penes, però recuperada. En aquesta pel·lícula hi ha unes interpretacions magnífiques, mesurades, cada una portant el seu personatge al seu espai vital, als seus racons, als seus arguments, i tot flueix, i tot llisca amb un halo de tristesa continguda, que no fa soroll, com el pas de la pluja en una ciutat nocturna, com una música que complau, com un àpat al costat del mar.Genovese no eludeix les reminiscències d’aquell Que bonic que és viure de Frank Capra i dels custodis que et poden canviar la vida o la mort. Fins i tot hi ha aquesta mirada a com seria un món sense tu. I esclar, aconsegueix que inevitablement la pel·lícula ens commogui.