Perversitat en tot moment

Quan Claude Chabrol va dirigir La flor del mal ja airejava secrets de famílies burgeses de províncies com a nucli d’una història en la qual les dones portaven el pes sociològic amb tocs de mordacitat, a banda que Chabrol ha estat un director amb ànima de cirurgià que disseccionava els seus personatges amb precisió. Sébastien Marnier, utilitzant en ocasions la fragmentació de la imatge, proposa una trama en la qual la crueltat aflora a cada pas, gairebé com un homenatge a aquell extraordinari realitzador que entenia molt bé la condició humana i els seus racons més foscos i, amb bon pols narratiu, segueix dins de la tradició de l’interès, la falsedat, el desinterès i el crim com a rampell un destí que bé podria succeir en qualsevol moment, però que entre girs argumentals i la violència textual en cada frase, no se sap d’on vindrà.El origen del mal és una història en la qual la mentida i el macabre joc de la suplantació entren dins d’un clan ben acomodat, però absolutament trencat. Amb el cap de família assetjat pels seus, però també culpable d’una vida que ara truca a la porta per complicar-ho tot encara més, si això era possible.Xoc d’interessos i personalitats dignes d’un psiquiàtric representen el drama a la perfecció, però és una figura en concret, la d’una suposada filla, la que promou i fabrica una teranyina cada vegada més sinistra.L’actriu Laure Calamy s’apropia de tot l’espai, dobla la seua personalitat i la retorça fins a punts insospitats, i aquesta és la carta en la qual la pugna entre éssers ridículs uns, egoistes i malintencionats d’altres, queda eclipsada per una personalitat més perversa del que haurien pogut imaginar.