Les vides trencades

L’ombra del feixisme a Itàlia ha estat sempre amenaçadora, cosa extrapolable a Espanya. Encara sota la influència de Mussolini en idees retrògrades i vergonyoses, es va fer famós a la dècada dels 60 la detenció i el posterior judici a l’intel·lectual Aldo Braibanti sota l’acusació de “subjugació moral”, que venia a substituir allò de perversió al seu jove amant, i de passada, silenciava la paraula homosexual per donar a entendre que això, al país transalpí, no es donava. El veterà Gianni Amelio, que va entrar en el cine per la porta gran amb el seu excel·lent Lamerica (1994), porta a terme una revisió d’aquell cas que convertia el ciutadà d’esquerres en un ésser menyspreable –ni tan sols es podia dir la paraula comunista– i l’homosexual en un malalt, malaltia que, com en el cas del jove amant de Braibanti, havia de ser tractada amb dures teràpies d’electroxoc.La pel·lícula alterna diversos temps, des de les classes de teatre del mestre, la seua afició per l’estudi de les formigues –que compara amb el comportament humà i en què la societat d’insectes surt més ben parada en tots els aspectes–, les seues relacions amb el noi, l’hostil oposició familiar, la seua detenció i el judici en el qual se’l va condemnar a nou anys de presó.La figura d’un periodista compromès ens atansa a la realitat del moment, a la farsa de la justícia, a l’obtusa manera d’entendre la vida en elements que anul·len les emocions i sentiments d’altres, i així també amb la de la mare d’Aldo Braibanti, al sofriment en silenci i a l’amor incondicional pel fill –l’escena de la pintada a la paret de la casa és definitòria.

Una pel·lícula reivindicativa que ens recorda el dolor que també va assolar genis com Pasolini o Wilde. Aquest títol ve a demostrar que el passat pot estar a la cantonada per coartar i restringir llibertats. Tinguin-ho en compte quan vagin a votar diumenge.