El que porta el foc

Ja amb Memento, Christopher Nolan va traçar un mapa de complexitats que sovint l’han anat acompanyant, unes més encertades que d’altres, disseccionant els seus personatges fins al moll. Les seues entregues entorn de Batman, ben acompanyat per la música envoltant de Hans Zimmer, són pura orfebreria, encara que en ocasions se li’n vagi la mà i títols com Inception o Tenet només els entengui ell. El cert és que abordar un ésser tan enredat en les seues pròpies disquisicions com Robert Oppenheimer no era tasca fàcil sense caure en la banalitat del mal, ni castigar-lo com van fer els déus amb Prometeu –que va robar el foc per entregar-lo als homes.

D’això ja es va encarregar un envejós i mediocre ésser que el va portar fins a una trampa vestida de procés a porta tancada davant del dubte de ser un científic poc fiable en això de guardar secrets d’estat. Per a aquest magnífic mosaic sobre l’home que va crear la bomba atòmica i on un interminable elenc d’actors de primer nivell es donen cita, Nolan, al llarg de tres hores, mou la vida d’Oppenheimer en diverses facetes, i ho fa entre seqüències del passat i del present, des de la brillantor científica, passant pel projecte Manhattan entorn de l’elaboració de l’arma definitiva al desèrtic Los Alamos, i fins a les conseqüències de fulminar una resistència de cop amb milers de víctimes, als seus sentiments de culpabilitat i a l’assetjament i demolició per part del poder, aquest poder que va donar l’ordre de tancar una guerra i de passada obrir una amenaça que persisteix avui dia. Llums i ombres per a un home que l’actor irlandès Cilliam Murphy encarna d’una manera sorprenent dins d’una pel·lícula en la qual la moral és escombrada com una cortina de foc, en què els diàlegs ofeguen la dignitat i les flaqueses d’un ésser humà s’exterioritzen amb la mateixa facilitat amb què un científic satura una pissarra amb fórmules matemàtiques, deixant en l’aire allò que a una persona no se l’ha de mesurar pel que diu sinó pel que fa.