Els dies que no tindrem

No hi ha res més complicat, més difícil de suportar que una malaltia el resultat de la qual és irreversible. I ho és encara més si encara s’és jove, tant per a la persona que la pateix com per als efectes que provoca en la seua parella, en aquesta situació límit d’impotència i desolació. Malgrat la seua temàtica que ens parla de la mort, de la gairebé inexistent esperança de vida, hi ha a Más que nunca una desvinculació amb el drama fàcil, amb l’escena tràgica.

Es mou amb suavitat, sense fer soroll i no provoca la tragèdia. Tampoc no pretén ser un far guia de com s’ha d’afrontar una cosa tan definitòria, sinó que ens parla de sentiments, de dolor suportat d’una manera suportable en ocasions, i amb amargor d’altres, quan apareixen aquells moments en els quals res ni ningú no et pot confortar malgrat els intents de qui t’estima però que no sap com anul·lar l’irremeiable.Davant d’aquest comportament d’aflicció i pena que inunda aquells que l’envolten, el personatge central d’aquesta història decideix viatjar lluny, a un racó de Noruega. Respirar, si pot, en un altre lloc per sentir-se viu el temps que li resta de vida.

Al costat d’un altre ser que també en sap molt de sofriments, Hélene, determinarà el seu destí, mentre que el seu company Mathieu –paper interpretat per Gaspard Ulliel, mort als 37 anys per un accident d’esquí el 2022 just després de finalitzar aquesta pel·lícula–, haurà d’entendre que és ella qui té el dret decisiu de decidir.Una extraordinària Vicky Krieps absorbeix l’ànima del seu personatge, no es desborda en fúria gratuïta. Manté, tanmateix, aquell to d’indomabilitat després d’una aparença sensible, però intentant en tot moment que allò dolorós i trist no ens travessi. Per això, Más que nunca, sobretot en les càlides escenes finals, és molt més que un retrat sobre la mort.

És un cant a la vida.