Un altre pas de rosca

MANSIÓN ENCANTADA

El realitzador Justin Simien, que va triomfar amb una sèrie que posteriorment es va traslladar a la gran pantalla sota el títol Querida gente blanca aconseguint bones crítiques, ara, vint anys després, s’ha fet càrrec de ressuscitar aquella Mansión encantada que va protagonitzar Eddie Murphy amb molta més pena que glòria. Una història sortida d’una atracció dels parcs temàtics Disney, com també és el cas de Piratas del Caribe, tot i que amb menys excel·lència i èxit comercial que les aventures de Jack Sparrow. El resultat, en uns moments difícils per a la Factoria Disney que necessita triomfs cinematogràfics de taquilla com respirar, és bastant decebedor i no ho és pel repartiment que aquí es reuneix, molt donats a la comèdia –l’actor Owen Wilson n’és paradigma–, o el polifacètic Danny De Vito. És per la complaença, la de pel·lícula de tipus familiar sense matisos, amb vocació que la memòria la retingui més enllà del que dura, i pensada com un divertiment de taquilla estival sense més ni més. El grup de Mansión encantada és tan dispar que fins i tot té els seus moments divertits, i per què no dir-ho, enginyosos.

Però aquesta història de mare soltera amb fill que lloga un indret infestat de presències fantasmagòriques, una de les quals especialment enutjosa, i un grup que reuneix una espiritista, un professor d’història, un descregut i un suposat capellà enmig d’una voràgine paranormal –en la qual els efectes especials són considerables malgrat que uns de més aconseguits que altres–, que porta aquesta aventura fins al desenfrenament, és més que discreta.

Disney haurà d’esgotar més les seues possibilitats de sorprendre amb alguna cosa que sumi encant i qualitat sense haver de recórrer a passos de rosca sobre temàtiques tan revisitades, i tenint en el seu historial una història al cine més que notable amb títols inoblidables com les cases encantades i els seus espectrals habitants.