Una bonica història

EL VIATGE D’ERNEST I CÉLESTINE

En el camp de l’animació no hi ha els prejudicis i, si n’hi ha, no haurien de tenir cap valor. L’animació és sinònim d’imaginació i talent. Obre un ventall inabastable que ha anat evolucionant considerablement, sense menysprear el dibuix clàssic, l’aquarel·la detallista, el to pastel que encara persisteix malgrat que la digitalització sigui prioritària en l’actualitat. Ja el 2012, Benjamin Renner, Vincent Patar i Stéphane Aubier van adaptar a la gran pantalla els llibres il·lustrats de Gabrielle Vincent, influït per la línia clara belga de la qual és hereu, aconseguint un gran èxit, fins al punt que Ernest et Célestine va ser nominada a l’Oscar. Després va ser el torn d’una sèrie televisiva de 27 capítols, i onze anys després arriba aquest bellíssim segon llargmetratge de la mà de Jean-Christophe Roger i Julien Chheng pensat gairebé exclusivament per agradar als més petits, ja que el seu artesanal estil, la bonica senzillesa en el traç, en la dolçor dels personatges, és admirable encara que aquesta delicadesa també captiva els adults. El missatge d’El viatge d’Ernest i Célestine no té recargolades dobles lectures, no pretén sentenciar. Col·loca en els mateixos personatges un dret que no necessita cap justificació, que naix de la naturalesa d’éssers que estimen la música perquè la porten dins, i això és absurd prohibir-ho. També hi ha dins de l’argument un missatge clar sobre la voluntat de ser el que es desitgi ser, més enllà d’imposicions que coarten un principi fonamental: l’anhel de ser un mateix. Per descomptat, aquesta petita joia segueix el patró d’una fèrria amistat entre un os tossut de bon cor i una jovial rateta, disposats a omplir de música un país oprimits i equivocats. I és que, en ocasions, els personatges animats donen millors i més altes lliçons d’humanitat que els de carn i os. El viatge d’Ernest i Célestine n’es un bon exemple.