Poirot en el seu laberint

L’actor i director Kenneth Branagh s’ha anat convertint en un home tot terreny. Sap tocar les tecles del cine amb ofici –això sí, unes de més desafinades que d’altres– i, després d’haver-se especialitzat en els drames de William Shakespeare, es pot recordar sobre totes les seues adaptacions la que va fer de Hamlet, un exercici de sapiència, tant literària com cinematogràfica, i va sorprendre el el 2021 amb Belfast, rodada en un admirable blanc i negre i sense pretensions però amb resultats magnífics. Una altra cosa és quan a Branagh se li ocorre ficar-se en la pell d’un dels detectius privats més famosos, Hercule Poirot, transportant l’intel·ligent i deductiu personatge per territoris més atrevits que aquestes investigacions traçades amb fi estil i sense excessius sobresalts.

Això ja ho vam veure en les dos adaptacions anteriors que Branagh ha portat a la pantalla, Asesinato en el Orient Express i Muerte en el Nilo. En la primera amb pura gosadia, tenint en compte que el 1974 ja va firmar una versió el gran Sidney Lumet amb un magistral Albert Finney com a Poirot, i en la segona enfrontant-se a un paper que va fer en el seu dia Peter Ustinov. Les adaptacions de Branagh són més nerviüdes i vigoroses.

S’enfronta als perills, a banda de la lògica, amb el físic si es requereix, i això l’aparta, i molt, de l’original investigador belga, menut, grassonet, calb, amb bigotet engominat i bastant tranquil, cosa que físicament Branagh no és. I ara a la seua tercera revisitació ens trasllada a la Venècia dels 50, i ho fa d’una manera efectiva, donant un pas de rosca a tot l’embalatge. Adapta d’una manera lliure i gairebé testimonial Les pomes d’Agatha Christie i transporta una trama que es mou entre el relat terrorífic i el policial d’Anglaterra a aquesta Venècia de palaus i canals de postal, en imatges gòtiques de màscares i lluminositat tènue i desassossegadora en els moments en els quals el director i actor va posant misteri a la cosa.Aquest Poirot viu a la ciutat dels canals una retirada del mundanal soroll, i és tret d’aquesta letargia detectivesca per una amiga escriptora que el convida a desemmascarar una suposada farsant d’allò sobrenatural en dates de Halloween.

I esclar, com en tota història d’aquest tipus, apareix el crim al costat d’hipotètics fantasmes. Però tots els presents de carn i os són sospitosos i tenen els seus fantasmes personals. Aquí hi ha la gràcia perquè l’expert en condicions humanes fosques es llueixi, sigui inquisitiu, sotmeti a preguntes i raonaments els potencials criminals, tot plegat entre inquietants escenes que es confronten amb la lògica perquè el raciocini d’aquest Poirot sobresurti, però amb molta menys distinció i credibilitat que David Suchet, mític protagonista de la no menys mítica sèrie televisiva.