La nostàlgia no és un error

EL SOL DEL FUTURO

★★★★★ Fa ja vint anys em va fascinar aquest passeig en Vespa que Nanni Moretti feia alegrement per un calorós i despoblat ferragosto romà en Caro diario, fins al punt que no vaig parar fins a trobar el cartell original de la pel·lícula, que encara conservo. Els posteriors treballs de Moretti, sense ser en absolut menyspreables, no em van entusiasmar gaire, exceptuant Abril.D’aquest magnífic realitzador italià un sempre espera el millor, que et cali amb les seues pulsacions de tendresa, amb la seua ironia, d’aquesta facilitat per moure els ressorts de l’emotivitat sense amagar algun rampell d’egocentrisme, absolutament perdonable, ja que, amb la seua sapiència, s’ho pot permetre.Amb El sol del futuro tenim la seguretat que veiem el millor Moretti, aquest que sap intercalar tristesa i alegria, que impregna la seua història de drama i comèdia, que ho veu tot negre però que aprèn a allunyar els núvols que amenacen tempesta. És un compendi del caràcter humà i el que no endevina en el seu jo particular ho veu en altres persones i aprèn, és un savi que aprèn, que es mira com si fos davant d’un mirall i converteix el seu personatge en ell mateix, es despulla sincerament buscant la felicitat i la transmet a través d’escenes en les quals tots participen, com una coreografia viva, carregada d’encant.En El sol del futuro Nanni Moretti interpreta Giovanni, un director de cine intentant aixecar una pel·lícula emmarcada en el partit comunista italià de l’any 1956 davant els nombrosos problemes que li sorgeixen tant a nivell professional com particular, arrossegant una crisi matrimonial, amb un productor francès tan entusiasta com imprudent i tancat en les seues idees, idees que no tindrà més remei que canviar per poder trobar la felicitat personal i la dels altres.Moretti pertany emocionalment a la vella guàrdia del cine italià, la de Mario Monicelli, Ettore Scola, Dino Risi i, per descomptat, Federico Fellini, ja que en alguns moments es té la sensació d’estar veient una pel·lícula felliniana, circense en imatges i música. Hi ha molt de nostàlgia, de records, d’aquella lluminositat que desprenien les pel·lícules d’antany, les cançons que animen a l’evocació, a cantar-les sense complexos perquè formen part d’un temps viscut.

Hi ha molt d’homenatge aquí, com l’esplèndida escena en la qual tothom gira entorn de si mateix al so d’una cançó de Franco Battiato, o admirant la perfecció del rostre del Marcello Mastroianni de La dolce vita, o la manera en què tanca aquest poderós treball, amb una enorme capacitat per emocionar-te.Moretti no oblida la crítica mordaç, la lliçó moral, ètica, fins i tot filosòfica del mal ús de la violència en el cine, o dels executius de Netflix que només saben d’algoritmes.A Moretti no podia haver-li sortit una pel·lícula millor. Fa que et reconciliïs amb el cine, que l’estimis. Ja només per això cal estar-li agraït