El que el mar retorna

THE ROAD DANCE

★★★✩✩

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que entren en cartellera sense fer soroll, humilment, tot just desperta l’interès dels mitjans, queda eclipsada per altres títols que, tanmateix, són molt menys profunds, que no tenen un estudi de personatges tan enganxats a la terra, tan adolorits, tan aïllats.Basada en una novel·la de John Mackay, oriünd de les escoceses illes Hèbrides, i inspirada per una història que va escoltar dels seus habitants, The Road Dance desenvolupa un intens drama que va tenir lloc el 1916, durant la I Guerra Mundial, aquella que es va emportar els fills, potser de cada casa, per majoritàriament no retornar-los. A l’illa de Lewis, fuetejada pel vent i les ones braves que xoquen insistentment contra les agrestes roques, habita una jove que somia amb una altra vida millor al costat del seu estimat. Ambdós es desmarquen del que és habitual al lloc, llegeixen llibres i són conscients que a l’altre costat del mar hi pot haver una història molt més desitjable per a ells. Però la guerra reclama el noi fins a les sagnants trinxeres franceses del Somme, i uns fets brutals esdevinguts a l’empara de la nit enterboliran qualsevol desig de canvi.

Tot es vestirà de tragèdia després d’aquest ball de comiat dels homes que lluitaran denominat The Road Dance. El film manté una austeritat constant. El lloc és desagradable, però bonic. La seua gent, malcarada, amb tradicions que el temps ha estancat en les seues ànimes.

Gran part del metratge intenta ocultar l’evidència, buscant evitar que una petita societat rural sigui conscient del que ha succeït, una comunitat arrelada en la religió i en una època estàtica. En aquell moment, The Road Dancing s’atansa a La filla de Ryan, una de les obres mestres de David Lean, i respira classicisme, però al seu torn alça la veu en favor de la dona reprimida, ofesa, saquejada, i no desisteix en l’afany de posar les coses en el seu just lloc perquè inculpar la víctima no és el camí final que marca aquesta història.Potser la pel·lícula es resisteix a obrir el cor dels adustos habitants del lloc, es va tancant en si mateixa. En algun moment es bloqueja, però en el conjunt manté el rigor, l’halo de fatalitat i la lluita per salvar l’adversitat. Aquesta capacitat d’exploració del fons de l’ésser humà la converteix en un digne treball a tenir en compte