Els superherois tòxics

FUMAR PROVOCA TOS

★★★✩✩

Si existís un gènere o subgènere més enllà de la sèrie denominada Z –perquè ja no hi ha més lletres per posar a la cua de l’abecedari–, Fumar provoca tos segurament estaria integrada dins d’aquest, i no perquè sigui una pel·lícula menyspreable, sinó perquè el director, Quentin Dupieux, amb tota intenció, la converteix en el més rònec, on tot és desenraonat, absurd, surrealista, i això transforma la pel·lícula en una comèdia en la qual tot és possible i no pots fer cap altra cosa que riure’t d’un argument incoherent que, tanmateix, es va emportar el premi al millor guió al passat festival de Sitges. Potser és perquè aprofitant el tot s’hi val, hi ha crítica mordaç a temes molt seriosos, s’aprofiten els diàlegs per riure’ns de nosaltres mateixos, que en la realitat som les comparses que res no funcioni i que sembli una cosa natural i quotidiana que sigui així.Fumar provoca tos se centra en un grup de superherois denominat Tabac Force que lluita tant contra tortugues o contra paneroles gegants, mutants que semblen sortides d’una pel·lícula japonesa de la dècada dels cinquanta utilitzant cada membre de l’equip un poder, que no és cap altra cosa que els elements nocius del tabac. Tots ells reben ordres d’una rata nauseabunda i desagradable que contínuament saliva un líquid verd i que, malgrat tot, és tot un conqueridor. Per crear més cohesió en el grup, que camina bastant dispers, els envia a unes jornades de recolliment en el camp, en les quals entre el tedi i l’espera d’un robot que els ajudi a salvar el món del brivall de torn, van explicant-se diferents històries truculentes, cada una més gore i desenraonada que l’anterior.Amb un repartiment de primeríssima fila, amb actors i actrius molt prestigiosos que no han dit que no a protagonitzar aquest jocós disbarat, endevinem que no s’ha de mirar Fumar provoca tos des de la normalitat, ja que es tracta d’un divertiment, en el qual fins i tot el matusser robot no deixa de pronunciar això de “canvi d’època en curs” incansablement, i on la sàtira es mou com vol. Dupieux s’ha convertit en un director de culte per a noves generacions, fa broma de tot, es riu de tot, és extravagant i diferent, i ara amb aquest calc de Power Rangers de l’estrafolari provoca el que persegueix, que la gent passi una estona distreta sense que es pari a pensar gaire que el que té davant dels seus ulls trenca motllos i és el més hilarant des de fa bastant temps.