Entre les flames

ASHKAL, LOS CRÍMENES DE TÚNEZ

★★★✩✩

Un 17 de desembre del 2010 Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant, es va immolar en senyal de protesta, i va desencadenar la famosa revolta popular a Tunísia que va provocar la caiguda del dictador Zibe el-Abidine Ben Ali, que portava gairebé tres dècades al poder. Una rebel·lió que es va estendre a altres països veïns i que va passar a denominar-se la Primavera Àrab. Hi va haver més suïcidis entre les flames, i aquests fets serveixen al realitzador Youssef Chebbi per desenvolupar una intrigant història emmarcada en el que en el seu dia es van denominar els Jardins de Cartago, al nord de Tunísia, amb la construcció d’una sèrie d’edificis mastodòntics que pretenien donar imatge de ciutat en progrés i que a causa de l’aixecament van quedar paralitzats, encara que les obres es van reprendre lentament el 2011. La visió d’aquests esquelets de ciment i ferro, una imatge d’abandó total on la naturalesa va menjant-se el que era en aparença un pas evolutiu de modernitat, marca el desenvolupament d’una pel·lícula complexa, que planteja més preguntes que respostes que van quedant en l’aire i que transfigura el gènere policíac en fantàstic.Dos detectius investigaran la mort d’un dels vigilants d’aquest complex fantasmagòric. El mort es troba completament cremat. Suïcidi o assassinat? Fatma, una jove policia, i el veterà Batal investigaran el succés, però s’aniran succeint més immolacions, més misteris gairebé impossibles de resoldre, tenint una figura encaputxada com una altra peça d’aquest trencaclosques en el qual Chebbi inclou una crítica a la situació del país, a fets que van implicar la mateixa policia, que va haver de retre comptes en casos de corrupció i brutalitat.Fatma és una dona entre un ambient masculí. Busca la clau de l’enigma entre una atmosfera de nocturnitat. Tot és pausat, tot adquireix un aspecte d’abandonament de l’espai i de la moral dels seus companys, que fins i tot intenten acusar dos homes d’una de les morts per deixar palpable el seu estil d’antany, maneres que amb prou feines han canviat.Tot és estrany en aquesta pel·lícula, la seua complexitat, els seus silencis, el seu calmós ritme, els seus caps solts que no acaben de lligar-se, aquesta sensació que el temps s’ha aturat i que continuen succeint misteriosos i insòlits fets que un no arriba a comprendre. Aquesta mirada crítica cap a un país i el seu passat més recent, al seu present buit, enrarit, amb més ombres que llums, converteix la pel·lícula Ashkal en un treball singular, en una raresa en si mateix, al que un li continua donant voltes després d’haver-la visionat.