‘Chega de Saudade’

DISPARARON AL PIANISTA

★★★★✩

Chega de Saudade (Prou de tristor) és una meravellosa cançó de Vinícius de Moraes amb música d’un altre gegant, Antônio Carlos Jobim, que plana en alguns moments per aquesta pel·lícula carregada de sentiments. Saudade, una bella paraula per definir la tristesa, la melancolia, la nostàlgia, i aquesta és la sensació que transmet Dispararon al pianista, malgrat que després de la tragèdia que descriu hi ha encant sense límit, coneixement i molta sensibilitat.Fernando Trueba juntament amb Javier Mariscal ja van demostrar amb la meravellosa Chico & Rita una sòlida complicitat, una perfecta simbiosi a l’hora de combinar imatges animades amb música. Trueba és un home savi, una enciclopèdia de ritmes, estils i músics que li han robat l’ànima, però a més és un home de cine i sap com expressar a cada pla les seues idees.D’altra banda, Mariscal, amb la paciència de qui ha trigat quatre anys a bastir un treball de pura artesania, obre una paleta infinita de colors vius, d’ambients, de carrers, de càlida llum marítima i locals nocturns que sorprenen.Dispararon al pianista no treballa la ficció. Es mou per territoris de la realitat amb la voluntat de tornar el record d’un extraordinari músic brasiler, Tenório Júnior, pianista habitual de Vinícius de Moraes i un excel·lent mag davant les tecles d’un piano que l’infortuni, un moment fosc, el va portar a la desaparició –que és la paraula que utilitzen els criminals d’estat per definir els assassinats, “desaparegut”.A tall de documental, en Dispararon al pianista el fil conductor és un periodista musical novayorquès que es troba escrivint un llibre sobre l’època més meravellosa de la bossa nova i de la samba jazz al Brasil, i que, després de conèixer per casualitat la música de Tenório Júnior, queda tan fascinat que decideix donar a conèixer la seua història, commovedora, tràgica, però carregada de música. Per a Tenório la música, la família i els amics eren l’alè de la seua vida, una vida trencada el 1976 a Buenos Aires durant una gira quan va sortir una nit a comprar alguna cosa per menjar i a la farmàcia, i un Ford Falcon –els autmòbils que utilitzava la dictadura argentina– va aparcar al seu costat, el van ficar dins i va desaparèixer per sempre.Nombroses entrevistes potser de la música brasilera, a la família que es va quedar amb aquest buit que deixen les absències, material d’arxiu i investigacions, ens tornen la seua figura a la vida, perquè malgrat conduir-nos a un fet terrible hi ha molta energia en aquesta pel·lícula de sorprenent animació, hi ha música –de la millor–, record de les figures i els poetes de la bossa nova, incloent-hi músics nord-americans com el gran pianista Bill Evans. Fins i tot la Nouvelle Vague transita per aquesta història delicada, que és un doble homenatge: a Tenório Júnior i la seua injusta mort i als músics, als acords i sons que són màgia, que ens acompanyen sempre, perquè sense ells, sense la seua música, seríem ben poca cosa.