El somni del caçador

AL OTRO LADO DEL RÍO Y ENTRE LOS ÁRBOLES

★★★★✩

L’esperit d’Ernest Hemingway plana per tota la pel·lícula. El personatge central que ell mateix va crear té moltes de les seues característiques. És com si l’autor d’A l’altre costat del riu i entre els arbres hagués fet una declaració escrita de les seues interioritats, que ja són públiques.Paula Ortiz, que ja va adaptar Lorca amb La núvia, ara dirigeix una pel·lícula de caire internacional, i ho fa amb una gran delicadesa, mirant profundament els personatges que transiten per una Venècia fotografiada de manera admirable per un mestre de la llum com és Javier Aguirresarobe, i deixa que el diàleg, la proximitat, un encontre, es faci etern, que es quedi enganxat a les humides parets, que formi part de la boirina gairebé fantasmal d’una ciutat on la textura del blanc i negre la converteix en mítica. L’adaptació de la novel·la de Hemingway és precisa. Té en la figura del seu protagonista, un Liev Schreiber perfecte, aquesta tristesa de l’home que ja ho ha vist tot, que ho ha viscut tot, que ho ha ferit tot i que, tanmateix, es desperta per moments davant de la presència d’una jove que aporta aquest grau de vida, de sentiment adormit que va formant una complicitat neta, sincera, amb esclats de llum en la penombra.Richard Cantwell és un veterà coronel que ha combatut a les dos grans guerres, que té sobre si mateix la càrrega de la culpa, que està tocat per un destí que no pot eludir, que té marcat el temps al rellotge de la vida. Un home autodestructiu al qual només queda el somni de caçar ànecs en un lloc tranquil i solitari com a excusa, com a comiat.La pel·lícula discorre per una Venècia solitària i nocturna amb aquest home que és l’ombra del mateix Hemingway i una jove de rància aristocràcia arruïnada a qui, curiosament, el coronel dona armes per ser ella mateixa i trencar esquemes. Una història emmarcada acabada de finalitzar la guerra en un lloc de canals i places on es beu en terrasses, es balla, s’admira la bellesa fins i tot en la decadència. Aquesta és una història tràgica, un drama, una espècie de somieig que mereix ser viscuda i on cada peça que s’inclou en la història té el seu espai, el seu moment, la seua qualitat humana.Paula Ortiz aconsegueix que aquesta història del que hauria pogut ser i no va ser, de persistents fantasmes de la memòria i d’àngels passejants entre canals venecians perduri, es mantingui viva davant de la mort, que el cor bategui amb força malgrat estar cansat i que existeixen moments que valen per tota una vida.