La vida en els marges

O CORNO

★★★✩✩

Existeix un cine rural espanyol tan descarnat, tan aspre i trist en el seu desenvolupament, que al final s’ha convertit en una senya d’identitat, en una manera de mostrar la vida en els marges, dura i inclement però al seu torn tenaç, soferta però perseverant. O corno pertany a aquest tipus de pel·lícules en les quals l’entorn forja gent tallada en fusta. La directora basca Jaione Camborda ha portat fins a Galícia una història de sofriment i alliberament, una crònica amb accent femení emmarcada a començaments dels setanta a l’illa d’Arousa, una època grisa, de contraban nocturn, de secrets que tothom coneix, de treball carregat de fatiga, un lloc on sembla que el temps s’ha quedat estancat. María ajuda en els parts però una tragèdia l’obligarà a fugir i intentar arribar fins a Portugal.O corno és un viatge sense artificis. No hi ha res bonic a destacar. És la vida descarnada, injusta, sempre temorosa, però també és una història de solidaritat entre dones que per diverses situacions les han posat en el costat marginal, en la constant necessitat de tirar endavant. Aquesta és una pel·lícula amb gust de terra, honesta; col·loca la protagonista en situacions desesperades, però al seu torn li atorga força. Un retrat absolutament femení que mira de cara. Així mateix, O corno mostra imatges magnífiques, domini dels paratges per on transcorre la trama, moments serens, d’observació de la vida natural amb les vaques creuant el riu, del camp de blat, del treball dur, de sexe nocturn entre blatdemorars, tot conflueix i forma aquesta mirada cap a la dona, cap a una dona que l’actriu Janet Novás fa seua, creïble, que parla en els seus silencis, una dona forta, que et fa sentir, que entenem.Potser existeix cert estancament en alguns moments, un excés d’allargar instants que fatiga en aquesta intenció de fer-ho gairebé en temps real, però els intervals queden en un segon pla quan preval el missatge carregat de veracitat que es desprèn d’aquest film, guanyadora de la Concha d’Or a la millor pel·lícula al recentment clausurat Festival de Sant Sebastià, i Jaione Camborda la primera dona a aconseguir-la. Cosa que es veu com una fita, encara que el cert és que les directores de cine es van imposant en aquest mercat d’homes que és el cine, i ho fan amb talent, enlluernant i sorprenent propis i estranys, reivindicant el seu lloc, aquest lloc del qual mai haurien d’haver estat relegades ja que són elles les que ens ofereixen gran part del bon cine actual.