Saben aquell: L’humorista trist

David Trueb a és una d’aquelles persones que tot el que fan –que no és poc– ho fan bé, les novel·les, els guions, els articles, les pel·lícules, fins i tot les seues aportacions a la petita pantalla. I el que crida l’atenció és sempre la humilitat, la sincera modèstia. David Trueba té aire de persona tranquil·la que tanta falta li fa a aquest país sorollós i furiós. 

Leonard Cohen deia que parlava del passat perquè el coneixia millor. Hi ha molt d’un temps pretèrit a l’obra d’aquest totterreny amb capacitat perquè en el que se sap per viscut o per conegut sempre aporti originalitat, i la seua última pel·lícula n’és bon exemple. 

De l’humorista Eugenio coneixem moltes coses. El documental firmat per Jordi Rovira i Xavier Baig el 2018 explicava tota la seua vida, els llums i les ombres, l’ascensió a la fama i el descens als inferns, que deixaven el regust d’aquelles persones a qui la vida va atropellar, d’una aflicció gens continguda, ja que la vida d’Eugenio va tenir més de drama que de comèdia. 

David Trueba conta una part de l’existència d’aquest home escèptic, sempre envoltat d’una opacitat que tan sols s’obria gràcies a la llum que irradiava la seua companya, Conchita, una dona que va morir jove però que va donar a aquest home els millors anys de la seua vida, un suport incondicional, amorós, dolç, que va impulsar un ésser que vivia en el dubte de les seues capacitats, la força d’enfrontar-se a una sala amb públic. 

Saben aquell té humor càustic, irònic, però també dosis d’amargor. No s’amaga, mira de cara i amb afecte un ésser que va fer riure tothom encara que la processó li anés per dins. L’Espanya que retrata David Trueba inclou des de mitjans dels seixanta fins als vuitanta. Coneixem l’Eugenio com a treballador en una joieria, els pares, la germana, i com va conèixer per pura casualitat aquella bonica dona que cantava en bars cançons dolces. Era una Espanya retro –tot era retro en aquell temps, fins i tot la vida– i l’ambientació de Saben aquell és tan reconeixible, tan familiar, que mereix atenció. Tot és present aquí, els carrers, les sales de festa, el vestidor, els programes televisius com l’Un, dos, tres, i entre bastidors un Chicho primmirat. 

Fins i tot els cassets de l’Eugenio en bars i quioscos. Molts van comprar els seus acudits en gasolineres per alegrar el viatge i encara que se’ls sabessin de memòria sempre feien riure, era màgia. Eugenio i Conchita van formar un duo musical, Els Dos però no va funcionar ni a mig gas. 

Les coses del destí el van fer pujar només a explicar les seues “històries”, com ell les anomenava, i a poc a poc es va construir la llegenda d’un home vestit de negre, assegut en un tamboret amb el seu vodka amb taronja, els seus Ducados, les seues ulleres fumades i el seu “saben aquell que diu”. 

Per aquesta crònica amb molts matisos passen rostres coneguts com Cristina Hoyos, Míriam Díaz Aroca, Pedro Ruiz o Paco Plaza, per recordar-nos un temps, una època. Però el que sorprèn, el que realment és impressionant, és la tasca actoral de David Verdaguer, que es mimetitza en el seu personatge fins a l’ànima, i la de Carolina Yuste, el motor de la història, profunda, tan autèntica que emociona. 

A Saben aquell hi ha respecte i consideració. No va més enllà en la tragèdia perquè el que aquí es reflecteix, abans que res d’una manera admirable, és una història d’amor veritable, la d’una dona meravellosa i la d’un home trist que tenia el do de fer riure.