Un home bo

El mestre que va prometre el mar

Any: 2023.

Durada: 105 min.

País: Espanya.

Direcció: Patrícia Font.

Intèrprets: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre, Edu Ferres.

Cine: Screenbox

Lleida, JCA Alpicat.

★★★✩✩

El cop d’estat que va desencadenar una guerra civil i que en dies com aquests utilitzen a la lleugera els que aixequen el braç cantant el Cara al sol va reprimir molts homes bons, mestres que van exercir la docència des del coneixement, sense tabús, amb fórmules noves d’ensenyament a tots els racons de la geografia espanyola. El català Antoni Benaiges va ser un d’ells, un home dedicat a formar persones, a fer dels nens éssers útils en la vida encara que visquessin en el si i ressentiment de famílies pobres que no sabien més que treballar durament. Patricia Font adapta la novel ·la de Francesc Escribano –a través d’un guió d’Albert Val, amb arrels a Isona– per rescatar de l’oblit aquell mestre que va portar llum a un lloc tancat en si mateix, a un petit poble de la província de Burgos poc abans del conflicte bèl·lic.El director d’art de la pel·lícula és l’escenògraf pallarès Josep Rosell (Tremp, 1950), guanyador del premi Goya per El orfanato, de J.A. Bayona, i amb una de les trajectòries més destacades en el cine espanyol de les últimes dècades al costat de directors com Vicente Aranda, Francesc Betriu, JoséLuis Cuerda o Manuel Gómez Pereira. El mestre que va prometre el mar es mou en dos temps. D’una banda, el del passat, que ens aproxima a aquella època en què Benaiges va impartir classes, i la seua posterior destinació, cruel i salvatge. I per l’altra, l’actual, on Ariadna, una dona jove, buscarà el parador del pare del seu avi, un fet, que la portarà fins a Burgos en el moment de les excavacions i exhumacions a La Pedraja, amb la voluntat de trobar el rastre del seu familiar. La pel·lícula intercala aquests fets i la figura del mestre desaparegut cobra forma, promou el record, mou els fils de l’emoció quan anem coneixent aquell home honest i lliure, la seua relació amb els nens, la seua bondat i valentia davant una oposició retrògrada i malvada i el càstig que se li va infligir per roig i ateu, per ser professord’una escola laica que no creia en crucifixos. Per ser republicà va ser sotmès a escarni públic, torturat i tirotejat enmig del nores amb el beneplàcit de l’Església en la forma d’un rector infernal i el temor de la gent d’aquella Espanya negra que no cessa. És una pel·lícula que recorda en certa manera a La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda; té el regust amarg d’aquest munt d’herois perduts i remou la memòria dels ossos. El mestre que va prometre el mar es ressent una mica d’aquesta inclusió del temps actual, en una recerca més aviat desembastada i en un personatge fred interpretat per Laia Costa, al contrari de la interpretació d’Enric Auquer, tot entrega, tot delicadesa, tot tendresa. Sens dubte, aquest treball fomenta uns arquetips, cert sentit d’una cosa que està construïda per commoure. Però això no és un defecte, és una virtut, perquè és una mirada a uns valors arrancats amb aquesta violència que sempre amenaça de tornar.