Napoleón: L’home i la seua ombra

Napoleón

Un no s’ha de sentir enganyat. Esmicolar la vida i els fets d’un dels grans personatges universals com Napoleó Bonaparte sembla tasca impossible. Una tasca que ni les més de dos hores i mitja de metratge d’aquest nou acostament a la seua figura no poden detallar. Per això, els que més saben dels racons de la història hi podran trobar detalls i faltes de rigor, això segur. No estem davant d’un qualsevol. S’han escrit milers de llibres sobre aquell gran estrateg militar, sobre la seua opaca personalitat, sobre la seua relació amb el poder i de com se’l va apropiar fins al punt d’autoproclamar-se emperador, el que governa per damunt de tot i de tothom, sobre els seus vincles amorosos amb Josefina de Beauharnais, una relació dependent i complexa, i sobre el seu tarannà de cors tosc i al seu torn populista embolicat en la seua aurèola d’heroi de França i també símbol del fracàs d’un home.

El cine no ha estat indiferent a aquesta figura capital i a la seua llegenda. Moltes pel·lícules, molts cineastes, molts actors i actrius de renom han mostrat aquella època i l’home que la va fer tremolar, des d’Abel Gance i el seu Napoleó, tot un clàssic, fins a Waterloo, de Sergei Bondarchuk, i podríem engrossir la llista de manera considerable.

I ara, en ple segle XXI, Ridley Scott, als seus 86 anys, ens torna al cine monumental, a l’espectacularitat que resulta difícil de pensar que l’hagi realitzat un home amb aquesta edat. Scott ens brinda les batalles més gegantines elaborades amb tanta fidelitat que gela la sang.

Un gran mosaic de mort, de soroll i fúria. Però amb Joaquin Phoenix posant-se a la pell de Napoleó, amb la mirada perduda, les celles arrufades, el posat que tant estima la càmera, mena de bogeria continguda, la pel·lícula s’havia de posar en el seu món privat, a la seua alcova, en la seua unió tòxica amb aquest amor tan complicat amb Josefina –paper que broda Vanessa Kirby–, la intimitat de dos éssers dependents l’un de l’altre fins al cansament.

La moral trencadissa es va convertint en un important fonament d’aquest descomunal treball que furga en les debilitats interiors del personatge que, contràriament i al pol oposat, xoca amb la set de poder i el seu tarannà bèl·lic, a l’ànsia desmesurada de gran militar tàctic amb ànim de conquesta. Ridley Scott, que ja va fer la seua incursió en l’època napoleònica amb la gran adaptació de la novel·la de Joseph Conrad Els duelistes –la seua magnífica òpera prima–, passa de puntetes amb el seu Napoleón en la relació que va mantenir amb personatges de l’època.

No centra gaire atenció en la seua importància, les lleis que va promulgar, i oblida la invasió d’Espanya i la derrota moral que aquest fet li va provocar i, com he assenyalat, mil i un detalls més passats per alt entorn de la vida d’un home que va protagonitzar 61 conteses, que va portar a la mort 3 milions de soldats i que el seu nom està gravat a matadegolla en la història d’Europa.

Tot amb tot, aquesta és una pel·lícula que cal veure, més que res perquè ja no es fan pel·lícules així, tan grandioses, tan esplèndides en la posada en escena, tan elaborades i amb un actor, Joaquin Phoenix, que s’ha apropiat l’esperit d’un home complicat en el seu pla íntim però que, com a geni de la guerra que va ser, va fer tremolar tot un continent.