Una tragèdia domèstica

La mesita del comedor

Any: 2022.

Durada: 91 min.

País: Espanya.

Direcció: Caye Casas.

Intèrprets: David Pareja, Estefanía de los Santos, Eduardo Antuña, Claudia Riera, Josep Riera.

Cine: Screenbox Lleida.

★★★★✩

Pel·lícula petita, gairebé artesanal, que bé podria haver estat un excel·lent curtmetratge, però el seu director Caye Casas s’ha atrevit a convertir aquesta tràgica història en un llarg que manté el sentit de l’angoixa, del desassossec, en tot el metratge. Rodada en deu dies a casa d’una amiga, amb un equip mínim i amb actors que estan a l’altura davant d’una situació infortunada, La mesita del comedor, amb gairebé trenta premis aconseguits, s’ha erigit com un dels treballs més sorprenents d’aquest any que arriba a la fi. Aquí no hi ha zombis, ni monstres, ni investigacions paranormals. Tot això et pot donar algun ensurt, però lògicament t’ho creus poc. Al contrari que aquesta tragèdia domèstica en la qual el que succeeix és per deixar-te enganxat a la butaca,sorprès, consternat, ja que descriu un fet accidental portat fins a les últimes conseqüències. 

Tot comença com si d’una comèdia negra es tractés, amb un matrimoni ficat en retrets i discussions davant un venedor d’aquells que no volen perdre la venda i desenvolupa un discurs de xerraire de fira. La causa és una tauleta de menjador de dis-seny suec però fabricada a la Xina veritablement horrorosa, però el marit està decidit a comprar- la malgrat la resistència de la seua dona. Ell està encoratjat per l’orgull, per almenys sortir-se amb la seua en alguna cosa, ja que ni en el nom del seu nounat ha tingut ni veu ni vot. Aquest és un matrimoni que s’estima, però immers en picabaralles contínues per detalls insignificants. Tot té un aire còmic, fins que deriva cap a una zonz ombrívola, sense ni un pèl de gràcia, que es va tornant insuportable mentre es va seguint la desesperació, l’ansietat, d’un dels personatges que intenta que tot sigui normal amb la seua esposa, el seu germà i la jove nòvia d’aquest, però que sap que finalment regnarà el turment d’un fet provocat per aquesta tauleta que mai haurien d’haver comprat. Caye Casas ja va firmar el2017 al costat d’Albert Pintó una altra pel·lícula macabra, esperpèntica i amb molt humor negre, Matar a Dios, una veritable proesa per tirar-la endavant amb moltes dificultats econòmiques que, tanmateix, va comptar amb el beneplàcit de públic i crítica, malgrat que això no li ha servit per enlairar- se i fer-se un lloc en el cine espanyol. Ara ha tornat amb més fe que una altra cosa a mostrar-nos una nova prova de la seua perícia a l’hora d’ensenyar-nos una paranoica història cruel fins a dir prou. 

Avís per a navegants: ho passaran molt malament amb La mesita del comedor, però al cap i a la fi és el que es pretén sense necessitat de focs d’artifici, més aviat situada en la crònica sinistra, en una calamitat que va in crescendo i que ens deixa absolutament aclaparats.