Quan ja no em recordis

LA MEMORIA INFINITA

★★★★✩

Existeixen documentals que penetren en les vides de les persones, dels seus records, de les seues vivències. Són fragments íntims que van embastant una història que se sincera davant una càmera. El veritablement difícil és saber mostrar la realitat sàviament, deixar que tot conflueixi en el que es vol dir i en com fer-ho.La xilena Maite Alberdi va sorprendre amb La once o aquell encontre de dones que durant seixanta anys es reuneix a prendre el te i que forma part de la memoria col·lectiva d’un país. Posteriorment ja va mostrar que era una documentalista especial amb El agente topo entorn d’un detectiu ancià investigant en una residència per a la tercera edat. Ara porta un nivell superior el documental amb La memoria infinita, una emotiva història d’amor quan la boirina d’una malaltia neurodegenerativa com és l’Alzheimer intenta esborrar-ho tot.Maite Alberdi, amb una sensibilitat que commou, mostra un matrimoni que va ser i és part de la història d’un país, la del periodista Augusto Góngora, un professional que no va callar ni es va intimidar davant del cop militar de Pinochet i que va donar veu als que van patir la barbàrie, que va recordar els seus amics torturats perquè en les seues pròpies paraules “a molts morts no els deixen morir, com els desapareguts durant les dictadures”, que va anar als barris marginals i va donar a conèixer la dura realitat. Un home que va ser un intel·lectual que durant anys va dirigir un programa cultural que va ser tot un referent a Xile, i la de l’actriu i exministra de Cultura durant el mandat de Michelle Bachelet, Paulina Urrutia, una dona que manté viu el record d’una estreta i amorosa relació amb un ésser meravellós al qual una immisericordiosa malaltia li va anar robant el pensament, però que va lluitar per la vida, i que en aquesta foscor mental encara sobresortien moments d’una poderosa lucidesa i una inesgotable tendresa cap aquesta dona pacient i eternament enamorada.La cineasta xilena alterna imatges d’arxiu dels dos, dels seus viatges i els seus moments familiars, alegres i jovials, amb aquesta sensació que el temps els respectaria perquè aquesta adoració entre tots dos no mereixia cap altra cosa, amb altres de la història recent d’un país ferit i d’un treball valent d’un periodista de referència com Góngora.Després, la casa dels dos es converteix en refugi i presó durant la pandèmia de la covid, i posteriorment també en el deteriorament físic d’ell, i l’abnegació i generositat d’ella. Ho fan tot junts. Ella assaja obres de teatre i ell l’observa amb deteniment, passegen i juguen a endevinar-se, a intentar que el que es va oblidant retorni, un exercici constant entre cançons i carícies, entre crisis pròpies de la malaltia i una lluita incansable.Aquella bonica casa, plena de llibres i afecte, és l’escenari en el qual se succeeixen tots els moments viscuts i això emociona. Tot és tan net, tan transparent, tan humà, que aconsegueix convertir en bellesa un destí implacable.La memoria infinita ens parla d’una malaltia, però també reivindica éssers que ho han donat tot per les seues idees, que han deixat un llegat inestimable. Per això, no hem d’oblidar ni els seus noms, ni qui no va ser, ara que nosaltres encara podem recordar-los.