Les petites coses

PERFECT DAYS

★★★★✩

Descobrir a hores d’ara Wim Wenders resulta poc menys que una simplicitat i infravalorar-lo en un acte de gratuïta arrogància. Un cineasta que ens ha donat títols com Alicia en las ciudades, En el curso del tiempo, El amigo americano, El estado de las cosas, El cielo sobre Berlín o París, Texas, entre altres joies cinematogràfiques, està molt per sobre de criteris i dictàmens. Cert és que en els últims anys no ha acabat de donar amb la tecla adequada, amb aquest estil d’home que coneix l’ofici com pocs, però el talent sempre està allà, mai no abandona els que el posseeixen i Perfect days és un retrobament amb el Wenders més savi, amb l’home que acumula al seu cap milers d’imatges i sons.Wenders torna a Tòquio per continuar fidel al cine d’un director clàssic japonès que admira, Yasujiro Ozu, al qual ja va dedicar un documental, Tokio-Ga el 1985 participant també en un altre, Talking with Ozu de Kogi Tanaka l’any 1993. Ho fa amb una pel·lícula bonica, gairebé minimalista, en la qual acompanyem un personatge discret, tranquil, un home del qual sabem poc del seu passat –només quan apareix la seua neboda i una germana rica– per deduir que va trencar amb els vincles familiars i des d’aleshores ha viscut una rutina que es repeteix dia rere dia com si es tractés d’un ritual per harmonitzar amb la vida.Treballa com a netejador de banys públics, és un perfeccionista d’aquest ofici, no té cap complex a sanejar aquestes petites i magnífiques peces arquitectòniques disseminades per la ciutat i té com a company un jove esbojarrat que aguanta amb tolerància. Estima les plantes, dina en un banc d’un parc mentre observa i fotografia la verdor dels arbres amb la seua vella càmera Olympus. Menja al mateix lloc sempre i a casa seua llegeix llibres de segona mà de William Faulkner i Patricia Highsmith. És un home analògic, escolta música en cassets, i això proporciona a Wenders la possibilitat de demostrar el molt que sap de música, ja que es poden disfrutar temes d’Eric Burdon, Rolling Stones, The Kinks, Van Morrison o Nina Simone, a part d’aquest Perfect Day de Lou Reed que inspira la pel·lícula. La rutina diària, en ocasions gairebé mecànica, varia en els petits detalls, jugant al tres en ratlla amb un ésser anònim que deixa notes als lavabos, escoltant molt més que parlant, en els seus trajectes amb bicicleta, i que Wenders aprofita per mostrar-nos recorreguts per un Tòquio enorme i visual, però també per una ciutat que està plena de detalls, de petits llocs gairebé imperceptibles pels quals transcorre un altre espai més lent.Perfect Days és un film que et reconcilia amb les coses senzilles, amb una manera de viure triada lliurement, amb el propi jo, i això produeix en el personatge que interpreta amb absoluta brillantor el veterà actor Kôji Yakusho la satisfacció de ser un home ancorat en un temps preferit dins d’un Tòquio canviant.