Terror aquàtic

LA PISCINA

★★✩✩✩

De cases senzilles a grans mansions maleïdes, d’automòbils amb molt males puces a ninots que et persegueixen, d’enutjosos espantaocells a objectes de tot tipus, el cine de terror n’està ple. Ara és el torn d’una piscina, cosa que tampoc no és original ja que de manera específica o parcial, també han succeït fets lamentables dins de l’aigua. Els responsables de voler fer-nos-ho passar malament és el grup Blumhouse Productions, que té a l’historial títols molt potents pel que fa a esgarrifar, per exemple sagues com Paranormal Activity, Insidious, Sinister, The Purge o les últimes entregues de Halloween entre altres perverses propostes.Ara, una piscina aparentment inofensiva és el centre de tots els mals. Com a coproductors, aquest treball té dos figures del gènere, d’una banda, Jason Blum, director executiu de Blumhouse i amb molt bon ull per oferir el que l’aficionat al gènere vol veure, i per l’altra, el realitzador James Wan, un veritable especialista que tot el que fa ho converteix en un clàssic contemporani com entregues de la saga Saw o L’expedient Warren: The Conjuring, alternant també amb la seua productora Atomic Monster tasques de producció. Però això no ha estat suficient.El director Bryce McGuire sembla que no haver sabut encertar la tecla adequada, i el que va ser en el seu dia un curtmetratge s’estira alternant escenes que busquen tensió amb altres del tot intranscendents.L’esquema de la pel·lícula és típic. Després d’un pròleg que ens anuncia que la piscina guarda un poder sobrenatural i malèfic, es passa a una família que adquireix la casa amb alegria. El pare és una figura del beisbol que ha hagut de retirar-se al patir una malaltia degenerativa. La seua esposa i els seus dos fills podran jugar a la piscina mentre ell la utilitza per a hidroteràpia. El que succeeix posteriorment són experiències de pànic dins de l’aigua, escenes –sobretot nocturnes– que van despertant el temor, l’angoixa, i mostrant d’una manera cada vegada més evident que el mal habita a l’aigua.El tram final busca l’angoixa, el descobriment que com en El resplandor de Stanley Kubrick –salvant la distància, que és molta–, el perniciós també afecta el clan familiar.El resultat és trillat. Fins i tot per moments La piscina té aire de telefilm. S’obvia el costat psicològic per centrar-se a intentar fer ensurts de manual –algun de fins i tot prestat d’It, per posar un exemple–, i així anar ofegant-se a si mateixa. En definitiva, eficaç simplement per veure i oblidar sense cap esforç.