A l’ombra del Rei

PRISCILLA

★★★★✩

Des de Les verges suïcides (1999), Sofia Coppola ha marcat estil propi. També és la responsable d’una pel·lícula de culte com Lost in Traslation (2003), suficient perquè ningú no l’assenyali com la filla de qui és i qüestioni la seua carrera cinematogràfica. A Sofia Coppola li interessen els retrats femenins atrapats en gàbies d’or. Ho vam veure a Maria Antonieta (2006) i ara, prenent com a referència les memòries de Priscilla Ann Beaulieu Presley, ofereix un retrat íntim i revelador de la seua relació amb Elvis Presley.Priscilla recorre un llarg trajecte d’atracció amorosa entre una adolescent i un home que posseïa halo d’estrella. Una parella atípica que es va conèixer a Alemanya i que posteriorment va habitar a Graceland, una mansió on Priscilla va créixer a l’ombra del denominat Rei del Rock.És com un conte de fades amb anvers i revers. Una història somiada per qualsevol noia dels seixanta, mimada i estimada gairebé d’una manera platònica per un ídol de masses, però mentre passa el temps el fet de tenir tot el material també deixa ferides anímiques que la jove acumula. La sensació de solitud, d’espera permanent, d’anades i vingudes, de coneixement més profund entorn dels canvis de caràcter d’un capritxós Elvis, la immersió en les drogues, els romanços que aireja la premsa sensacionalista, d’aquest lligament que molt de tant en tant el seu company afluixa per tornar una altra vegada a aquesta presó de luxe.Per moments Priscilla s’apropia del tedi i ens traspassa, però això és un encert per entrar en la ment del personatge. També és una prova d’habilitat que a la directora no li interessi desviar l’atenció cap a Elvis, tenint en compte la proximitat amb una altra pel·lícula, Elvis de Baz Luhrmann (2022). A Sofia Coppola li interessa Priscilla, el seu avenç cap a l’alliberament personal, la seua construcció del jo, de la seua desobediència a un rol definit, de la seua emancipació. No hi ha en aquesta pel·lícula grans drames ni sonades disputes de parella. Tan sols un descens a la realitat quotidiana i a la voluntat d’una dona de deixar-ho tot enrere quan ja res no la conforta.Priscilla té una magnífica fotografia de Philippe Le Sourd, utilitza diferents tonalitats depenent de l’època i el lloc –aquesta mirada a Las Vegas és excepcional–, i l’opaca llum a Alemanya contrasta amb la brillantor i vivor de Graceland.Sofia Coppola sempre ha sabut utilitzar els temes musicals en els seus treballs. Aquí el que inicia la història és Baby, I Love You dels Ramones, i això d’entrada ja són molts punts a favor seu.