Amb el segell de Jean-Luc Godard
BANDA APARTE
★★★★★
Escriure sobre aquest home de cine és una mica agosarat després de tantes publicacions, assajos i anàlisi sobre la seua obra, ja des del seu primer llargmetratge, À bout de souffle, escrit per Godard conjuntament amb Truffaut i peça bàsica del rupturista moviment de la Nouvelle Vague, passant per la seua etapa políticament compromesa fins a arribar a aquesta devoció pel muntatge i per noves formes d’expressió cinematogràfiques mostrades a Adieu au language i a Le Livre d’image. Ara –avui dijous concretament– es recupera un dels títols més emblemàtics d’aquest gran realitzador, Bande à part, un treball en el qual es reafirma una nova manera de fer cine i s’aporten noves directrius, una particular visió on poder evidenciar un caràcter innovador que fins i tot després de seixanta anys continua vigent, admirat i provocador. A Bande à part, Godard adapta una novel·la barata de sèrie negra, Fool’s Gold, de Dolores Hitchens, i la trasllada a París per presentar-nos tres personatges molt ben definits, totalment oposats entre si. D’una banda, la jove Odile (paper interpretat per la musa de la Nouvelle Vague i esposa de Godard, Anna Karina), una jove de caràcter innocent que entaula una perillosa amistat amb dos delinqüents de pa sucat amb oli, Arthur i Franz –rols a càrrec de Claude Brasseur i Sami Frey–, que la utilitzaran per dur a terme un robatori a uns rics parents de la noia.Arthur és un personatge fosc, violent, esbojarrat i amb vocació de malfactor, mentre que Franz és introvertit, sense ànim de seguir el ritme del seu amic.A la pel·lícula s’intercala una veu en off que s’alterna amb els diàlegs. La fotografia de Raoul Coutard –que va treballar amb Godard en la majoria de les seues pel·lícules– mostra un temps, un París dels anys 60 allunyat de la imatge de postal que esdevé memòria d’aquella ciutat a través d’un rabent descapotable. Una pel·lícula que fugaçment homenatja la Nouvelle Vague en un rètol, que demostra que un minut de silenci és etern en el cine, encara que aquí només duri la meitat, que córrer pels passadissos del Louvre va servir a Bernardo Bertolucci per homenatjar aquesta pel·lícula a The Dreamers i que l’escena entre els tres personatges en un bar al ritme del ball de moda als 60, el madison, esdevé mítica. Fins i tot el jocós happy end que Godard col·loca trencant amb el drama i gairebé en to de burla als finals típics del cine americà.Bande à part, al costat de títols com À bout de souffle, Le mépris, Pierrot le Fou, Alphaville, Vivre sa vie, Une femme est une femme, Masculin, féminin o La Chinoise, no només són clàssics del cine europeu. Són pura història del cine, el responsable dels quals esdevé un cineasta irrepetible.
