I els somnis, somnis són

★★★★✩

No hi ha cap dubte, Nicolas Cage és un actor extraordinari. Una altra cosa ben diferent són les produccions en les quals s’ha ficat en ocasions. Pel·lícules dolentes en què desencadenava el seu histrionisme, la seua desgana, com si es tractés d’un ésser que experimenta i s’atreveix amb tot. Això òbviament li ha passat factura, però Cage sempre torna perquè es coneix tots els racons i temps interpretatius. Sent tot això, havent estat apallissat per la crítica en no poques ocasions, no hauríem d’oblidar que en la seua filmografia hi ha títols esplèndids, i que ha treballat amb directors de la talla de Martin Scorsese, David Lynch, els germans Coen, Mike Figgis, Spike Jonze, Norman Jewison, Joel Schumacher, Ridley Scott o amb el seu oncle Francis Ford Coppola en diverses ocasions. O sigui, que li vagin darrere.

Amb Dream Scenario, de Kristoffer Borgli, treu tot el seu potencial posant-se a la pell d’un ésser anodí, un professor casat i amb dos filles amb un caràcter insubstancial, avorrit a les classes i en la vida, i que a causa d’un estrany succés es converteix en viral quan apareix en els somnis dels seus alumnes, de gent desconeguda, d’amistats que fins aquell moment l’esquivaven.La fama l’envolta, li proposen tractes comercials milionaris, tothom l’adora i es fan selfies amb ell. És popular a les xarxes.

Però la pel·lícula que es mou en to de comèdia simplista s’enreda i es va convertint en una fosca història de malson, i aquest ésser admirat d’una manera absurda comença a causar rebuig quan protagonitza escenes terrorífiques en els somnis dels altres.

Borgli construeix una complexa història que intercala moments onírics amb la vida real quan mostra la indefensió d’un home que no ha fet absolutament res per ser famós, com tampoc no és responsable dels fets que succeeixen.

Dream Scenario inquieta, reflexiona sobre la cultura de masses que tot ho inunda, amb la fama sense sentit, amb una cosa tan perillosa com la incriminació, l’acusació sense cap tipus de lògica que pot conduir al rebuig social i a aquest món tecnològic que no té fre.

Com bé deia Calderón de la Barca a La vida es sueño en el monòleg de Segismundo: “Somia el ric en la seua riquesa, que més cures li ofereix; somia el pobre que pateix la seua misèria i la seua pobresa; somia el que a grimpar comença, somia el que afana i pretén, somia el que ofèn i ofèn, i al món, en conclusió, tots somien el que són, encara que cap no ho entén.” Res no ha canviat des d’aleshores.