Sota pressió

LA EXTORSIÓN

★★★✩✩

Una pel·lícula que compleix bastant bé la seua comesa, que no és cap altra que la d’entretenir movent amb habilitat els ressorts de la intriga malgrat que en algun moment, i en el tram final, la trama es torni un pèl improbable, en què l’enginy que ha marcat bona part de l’argument es dilueix en maquinacions que es capgiren.La extorsión té com a màxim valedor un dels millors actors del cine argentí, Guillermo Francella, que al costat d’un altre veterà, Óscar Martínez, són part d’una columna vertebral que fa que el cine d’aquell país continuï exportant-se molt bé malgrat la tempesta que s’acosta amb el recentment desembarcat Milei, que vol defenestrar l’Institut Nacional de Cine i Arts Audiovisuals.Guillermo Francella és un actor molt associat a la comèdia, però també sap citar-se en el drama. Només cal recordar-lo a El secreto de sus ojos, El clan o Animal, encara que com a actor en papers còmics, recurrents i divertits, és imprescindible, i més si té tocs maquiavèl·lics com a la sèrie que ha arrasat a l’Argentina El encargado, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, en el rol d’un conserge que n’hi ha per sucar-hi pa.La trama de La extorsión ens presenta un pilot de línies aèries a qui res no li falta. Té un bon estatus professional –és gairebé una llegenda entre els seus–, una bonica hostessa com a esposa, una casa de somni, i al qual ja queda poc temps per jubilar-se i disfrutar de tot plegat.El realitzador Martino Zaidelis dona la volta a aquesta envejable existència per posar-lo de ple en un parany en forma de serveis d’intel·ligència que aprofiten les seues debilitats humanes i l’engany professional per obligar-lo a ser correu de misterioses maletes durant els seus vols. Una trama que es complica amb l’aparició de la policia portuària i amb els mètodes violents a qui surti de les directrius marcades, entre altres amenaces. I és que la corrupció a l’Argentina és gairebé un segell identitari que fa retornar una vegada i una altra el país a la casella de sortida.Zaidelis ha col·locat un home i les seues circumstàncies a l’ull de l’huracà, a angoixar-lo i a obligar-lo a sorprendre l’espectador, i el director utilitza recursos apresos en les trames de Hitchcock, del qual es confessa admirador.El que dèiem, una pel·lícula que distreu, i força, si no se’n volen veure les fissures, i una prova més que el cine argentí sap molt bé allò que té i allò que vol.