Es crema París?

Avui es clausura el cicle de cine francès dins de les activitats en homenatge a Jaume Magre, i ho fa amb Diplomacia, una pel·lícula en la qual les interpretacions brillen amb llum pròpia.

Com a Es crema París?, aquella superproducció de René Clément amb un elenc d’estrelles interminable i amb guió de Francis Ford Coppola i Gore Vidal, partint d’una novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins, el veterà realitzador alemany Volker Schlöndorff, que va començar la seua carrera a França al costat de cineastes de la talla d’Alain Resnais, Jean-Pierre Melville o Louis Malle, i que té en el seu historial títols imprescindibles del cine europeu com El jove Törless o l’oscaritzada El tambor de llauna, adapta una obra teatral de Cyrill Gely per remuntar-nos a aquell mes d’agost del 1944, quan el Museu del Louvre, la catedral de Notre-Dame, la torre Eiffel, els ponts, l’Òpera, els Invàlids i tot París havia de volar pels aires. La ciutat de la llum convertida en cendres per ordre explícita i inapel·lable de Hitler, abans que els nazis abandonessin la ciutat davant de la imminent arribada de les tropes aliades. Un destí cruel per a una ciutat immortal, com va succeir amb Varsòvia, on la cultura i la bellesa van ser soterrades per les bombes.

Diplomacia, fidel al seu origen teatral, està rodada amb mínims exteriors. Pla del ferri general prussià Von Choltitz a la cruïlla, contraplà del cònsol suec Raoul Nordling abocant totes les seues arts diplomàtiques perquè aquella demencial disposició no es dugués a terme en hores, iniciant-se entre ambdós un tour de force vital, una recerca de solucions airoses que trenquessin el sentit del deure d’un, per molt bàrbara que fos tal decisió, i la capacitat de convicció de l’altre. Tant André Dussollier com Niels Arestrup són actors amb moltes taules, ja sigui sobre un escenari, ja sigui a l’interior d’una habitació d’hotel amb vistes. 

I allà estan, desesperat un i a punt de l’infart l’altre, perquè finalment imperés la lògica a la desraó. Però això és ja història. París continua enlluernant. Massa pes el de ser recordat com el que la va destruir, encara que li va anar de poc, de molt poc. Al final, en els crèdits, queda la veu de Joséphine Baker i l’eco de la seua cançó J’ai deux amours, quan diu: “Tinc dos amors, el meu país i París, per ells sempre el meu cor és feliç. Manhattan és bonic, però per què negar-ho, el que m’encisa és París, tot París.”