Una mina d’or esgotada
CAZAFANTASMAS: IMPERIO HELADO
★★★✩✩
Les franquícies són les mines d’or per als executius del món del cine. Prima la taquilla i cal estirar les vetes fins que no hi hagi més rendibilitat a treure’n. Per aquesta raó s’entén una altra nova entrega de Cazafantasmas. És cine familiar, assegura rèdit, no és necessari construir un guió gaire treballat, els efectes especials fan la resta i, si almenys entreté i un es deixa portar, doncs el negoci haurà valgut la pena.Fa ja 40 anys de la primera incursió de Los cazafantasmas, una pel·lícula que es va fer tan entranyable que va sorprendre veient quatre individus atrapant fantasmes, amarats en masses viscoses i salvant la ciutat de Nova York d’un caos sobrenatural. Fins i tot va quedar retinguda en la memòria aquella enganxosa cançó, Ghostbusters, de Ray Parker Jr. Tot en actitud de comèdia fantàstica.Després va venir una segona entrega que marcava idèntics paràmetres que la precursora. I després d’això, va quedar la nostàlgia, el record de dos pel·lícules que ens ho havien fet passar molt bé.Però, esclar, calia recuperar el mite, aprofitar-se evocant temps passats i intentar fer algun gir al tema, que l’embolcall fos diferent per a un mateix contingut. I així van arribar les noies caçafantasmes, que van passar sense pena ni glòria i, el 2021, Cazafantasmas: Más allá, dirigida per Jason Reitman, fill d’Ivan Reitman, el primer director que va tenir la saga. La pel·lícula es venia gairebé com un homenatge a aquest cineasta i també al desaparegut Harold Ramis i, de passada, presentant noves generacions de buscadors d’espectres.Ara, sota la direcció del guionista Gil Kenan, que ha canviat els papers amb Jason Reitman, arriba aquesta última entrega amb tres generacions en lliça enfrontant-se a un malvat esborronador, on la família Spengler farà que es retorni a l’origen, un Nova York amenaçat. Sorgeixen de nou els originals Dan Aykord, Ernie Hudson i en especial Bill Murray, amb les seues fugaces aparicions. En fi, una família amb adolescents posats a la feina, amb una d’uns quinze anys que té els seus moments amb un altre fantasmal ésser, un matrimoni en el qual el padrastre està més per ser un bon paio que per una altra cosa, alguns gags de mèrit –pocs–, morts congelats en l’inici i un mestre del foc en contraposició a aquest malvat del gel.Molt ectoplasma, protons a tort i a dret, picades d’ullet a cabassos amb personatges fantàstics revisitats per si algú sentia enyorança. Éssers d’un altre món amenaçant el nostre i aquest poc més del mateix a l’entorn d’una cosa que va ser però que ja no pot donar més de si, que ha esgotat tots els seus recursos, que ha entrat en una imparable línia descendent. Seria hora ja de tancar la mina. La nostàlgia, al capdavall, és una altra cosa.
