Tot flueix
PUAN
Títol original: Puan.
Any: 2023.
Durada: 111 min.
País: Argentina.
Direcció: María Alché i
Benjamín Naishtat.
Intèrprets: Marcelo Subiotto, Leonardo Sbaraglia, Julieta Zylberberg, Alejandra Flechner, Cristina Banegas.
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★✩
Ho deia Heràclit d’Efes, “tot flueix, res no s’està quiet”, i aquesta sempre ha estat una constant a l’Argentina, per al bo i per al dolent. Un país que del verb fa art, que té el millor dels futurs possibles però que no sap què fer amb el present, que converteix en líders personatges que tornen al país cap a un passat no desitjat. És per descoratjar-se fins al desconsol, però també per lluitar fins a l’obstinació.Puan és el carrer on es troba la facultat de Filosofia i Lletres de l’UBA, al barri de Caballito, a Buenos Aires, un lloc savi i que dona nom a la pel·lícula de María Alché i Benjamín Naishtat, premiats a Sant Sebastià per un guió magistralment elaborat i per la interpretació d’un Marcelo Subiotto que broda el seu paper de professor de filosofia política callat, pensatiu, hereu d’un altre professor mort mentre feia jòguing en un parc. Marcelo assumeix la seua vida per moments ridícula però no exempta de valors gairebé infrangibles, la falta d’empatia, de lideratge, el discret pas per les coses que l’envolten. I aquesta postura, aquest punt de no saber ser menys matusser, contrasta amb l’arribada de Rafael, un individu amb aura, comunicador, extravertit i encantador, que també aspira a tenir la titularitat de la càtedra que ha quedat vacant arram de la mort del seu titular.Puan és una comèdia amb moments esperpèntics en les situacions en les quals es troba immers Marcelo, però també és una lliçó de vida, de resistència, de fer front a l’arbitrarietat a través de la filosofia, a aquest que tot flueixi perquè la derrota sigui només transitòria, perquè no guanyin aquells que amenacen amb populismes barats que es mengen la societat, la cultura i el que calgui per decret, com ocorre en l’actualitat amb l’Argentina de Milei; com va succeir abans, com segurament succeirà, però sempre tenint de cara la insistència contra la injustícia i despotisme.Puan és una pel·lícula argentina talentosa, com moltes altres. Un cine que entra en la proximitat a través de la simplicitat, de l’autèntic, en aquesta complicitat amb els personatges capaços de donar un pas de rosca al que semblen ser, guardant molta més riquesa interior. I és que els actors es convencen del seu poder interpretatiu i convencen també els altres. I aquest cine argentí que tant ha donat i que tant ofereix, ara es veu amenaçat per un egocèntric ensuperbit que de filosofia demostra saber poc, i del poder que té la cultura, molt menys. Però tot flueix, res no s’està quiet.
