Fúria de titans
GODZILLA Y KONG: EL NUEVO IMPERIO
★★★✩✩
Lluny ha quedat en el temps aquell King Kong del 1933 dirigit per Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack. Ell era el rei d’Illa Calavera, però després captiu pels homes en una clara revisió de La bella i la bèstia en versió mastodòntica. Tan lluny com Godzilla –en japonès Gōjira– i coneguda aquí com El Japó sota el terror del monstre, del 1954, dirigida per un realitzador de culte com Ishiro Honda, que va obrir les portes al denominat kaijū o cine de criatures gegants entossudides a destruir-ho tot. Malgrat que el gran Kong distava molt de la perfecció en l’apartat d’efectes especials i les ciutats que destrossava el radioactiu Godzila eren maquetes bastant rudimentàries, van atemorir el personal de diverses dècades.Avui dia, els efectes especials són tècnicament perfectes, una excel·lència incontestable al detall. D’aquesta manera tenim un Kong gairebé humanitzat, amb gestos i mirades intel·ligents, fins i tot es pot convertir en el pacient d’un veterinari per treure-li un ullal que el mortifica. Per la seua part, Godzilla descansa i dorm enroscadet com un animal de companyia al Colosseu romà mateix –no vegis quina gràcia–. El dolent és que quan es desperta no deixa pont dret.Adam Wingard realitza una segona part de la que va rodar el 2021 i segueix fidel a donar espectacle, encara que el paper dels humans sigui poc comprensible i intranscendent i el pes recaigui en aquests monstres convertits en herois que s’enfronten de la mateixa manera que s’alien per salvar el món que ja s’han dedicat a destruir parcialment.Wingard ens porta a la Terra Buida, a l’interior del nostre planeta on habita una amenaça simiesca amb traces de dictador. D’aquesta manera també ens familiaritzem amb una espècie de planeta dels simis, perquè aquí tot cap.Monstres nous, tribus ancestrals que guarden secrets extraordinaris i ciutats arrasades al pas i al xoc d’aquestes bèsties combatives com Roma, Cadis, Gibraltar, Rio de Janeiro o el Caire, i no parlem de les piràmides conservades durant milers d’anys i convertides en sorra en segons.Intel·ligentment, la pel·lícula no arriba a les dos hores de durada. El metratge la fa més suportable en aquest invent d’unir bèsties tan dispars. Però, el que dèiem, qui recorda d’on venen, quin és el seu origen i la idea de qui els va crear cinematogràficament?I tal com canta Jim Reeves a l’inici de la pel·lícula, Welcome To My World (Benvingut al meu món). Podem dir que hi hem anat i que ja n’hem tornat.
