Un llarg viatge
PÁJAROS
★★★★✩
Una frase al principi de la pel·lícula del filòsof francès Michel Onfray representa bastant bé l’essència d’aquest treball cinematogràfic de Pau Durà: “Un mateix és el gran assumpte del viatge.”Pájaros és una història d’homes trencats per dins. Un de malalt però ferm en la seua decisió de restituir un malament del passat. L’altre, un ésser tragicòmic, prototip del perdedor professional, d’aquests que ho han deixat tot en la seua vida a mig fer.Ambdós protagonitzaran una història de carretera. Junts formaran un duo d’éssers que la vida deixa a la cuneta com a víctimes dels seus errors, errors tan humans, tan immadurs en un i tan llastimosos en l’altre, que els fan propers, reals, fins i tot arriben a tenir un pòsit de dignitat i sentit de l’amistat que commou. La història d’aquest treball del director de Formentera Lady també recorre a aquestes ànimes perdudes en els seus desencerts i en el pes del passat, i amb una mica de sort de la redempció que gairebé sempre arriba malament i tard.Un d’ells és un tafaner de molt baix nivell, un tipus enmig d’un divorci i oblidadís a l’hora de pensar en el seu fill. Treballa en un pàrquing al qual arriba sempre tard ja que els seus tripijocs amb marihuana i la seua tossuda vocació de desafortunat en el joc el porten a aquesta vida boja sense sentit. L’altre és seriós, circumspecte i reservat, nerviós en la seua tartamudesa, aficionat a l’ornitologia, que vol anar fins a la Costa Brava a observar les grues, o almenys això li diu a aquest bala perduda que l’ha d’acompanyar en un viatge que aviat s’expandeix a Itàlia, Eslovàquia, Hongria, fins a arribar al Danubi, a Romania. Pel camí passa de tot. Fins i tot arriben a ser tres persones en aquesta interlocutòria amb una dona italiana que els alegra la vida i els humanitza, almenys en part del viatge.A Pájaros hi ha tristesa i remordiment, instants de desassossec i ansietat, però també moments enginyosos i jovials que atansen, que ajuden a seguir endavant. Aquesta pel·lícula de bonics ocells que emigren i “ocells” humans amb tares evidents, compta amb dos grans intèrprets com són Luis Zajera i Javier Gutiérrez, la clau que ens trobem davant d’una bona història, sense complexos, d’aquestes de carn i ossos.Pájaros serveix per trencar aquest tòpic tan comú que el cine espanyol és dolent. El cine espanyol té cine dolent i cine bo, com el francès té pel·lícules bones i pel·lícules dolentes, com l’americà, fins i tot perquè no es tracta del lloc sinó del talent, una cosa que a aquests dos actors sens dubte els sobra.
