Conspiració de dones
PEQUEÑAS CARTAS INDISCRETAS
★★★✩✩
Un segell identitari del cine britànic és el de desenvolupar la trama en petites poblacions típiques. Són llocs ideals per explicar històries, per identificar personatges. Agatha Christie amb el seu personatge Miss Marple era especialista a resoldre les zones fosques de l’ésser humà en llocs tan aparentment idíl·lics, una cosa també observada en sèries amb segell british com Endeavour o Grantchester, encara que en to de comèdia el referent sens dubte van ser els Estudis Earling, i dins d’una petita comunitat la seua magnífica pel·lícula Whisky a Go Go d’Alexander Mackendrick, rodada el 1949.Pequeñas cartas indiscretas segueix la línia d’un tipus de pel·lícules que tenen l’habilitat de moure’s dins d’aquest classicisme enginyós entorn d’un lloc tranquil on un fet provoca una febre col·lectiva que s’estén com la pólvora i que, pel que sembla, va ser un cas real esdevingut a la localitat costanera de Littlehampton als anys 20. Una sèrie de cartes escandaloses i indecents arriben assíduament a la casa d’una família formada per uns rígids pares i una filla soltera que és un model de puritanisme. Ràpidament totes les sospites recauen en una veïna, mare soltera i llenguallarga. El cas s’agreuja quan les missives també van arribant a molts dels habitants del lloc i provoquen que la policia actuï, tenint clar que la responsable és la jove llenguallarga i descarada. Una policia formada per estúpids homes masclistes que contínuament molesten una agent d’origen indi –la primera a la Gran Bretanya a vestir l’uniforme–, importunant-la i menyspreant-la. La pel·lícula té poca intriga ja que aviat sabrem qui és responsable d’aquests atacs epistolars, malgrat que aquest fet provoca que entrin en lliça altres personatges, dones que s’alien per desemmascarar el misteri, una conspiració de dones dispars entre si en una tasca detectivesca comandada per la dona agent. El millor de Pequeñas cartas indiscretas és el repartiment encapçalat per una Olivia Colman insuperable suportant un pare menyspreable –com sempre magnífic Timothy Spall– i aquesta vida que li ha tocat viure, ambdós ben secundats per la jove irlandesa Jessie Buckley, que hi posa l’espurna, i per una Anjana Vasan tot honestedat. La pel·lícula també serveix per donar una bufetada a aquesta cultura repressiva de l’home, a aquesta impostura que és la difamació, no ja en unes cartes tan sols, sinó en el comportament social, en la família com a jou i com de fàcil resulta esclafar el feble. Un exercici habitual des de sempre.
