Sexe, violència i esteroides
SANGRE EN LOS LABIOS
★★★✩✩
La realitzadora britànica Rose Glass ens porta fins a una Amèrica rònega per mostrar una pel·lícula per moments ferotge, impulsiva i implacable dins d’una història amorosa amb segell queer, en la qual els personatges semblen perduts en un territori hostil. Sangre en los labios té aquest aire de novel·la barata de sèrie negra dels 60 i 70. És contundent però, alhora, mostra una relació lèsbica sense condicions dins de la sordidesa de la trama en un Nou Mèxic amb totes les tares d’una societat bruta.La protagonista (Kristen Stewart), que regenta un gimnàs de mala mort a molts quilòmetres d’enlloc, filla del propietari d’un camp de tir, que al seu torn trafica amb armes i és malvat i amenaçador per vocació –un Ed Harris caricaturesc que porta el seu rol despietat més enllà del límit–, coneix una altra dona (Katy O’Brian) que s’hi ha deixat caure i el desig de la qual és arribar fins a Las Vegas per participar en un concurs de culturisme. Entre ambdós sorgirà una relació sexual i atracció mútua poderosa, filmada sense restriccions. Aquesta manera de rodar de Rose Glass és el millor de la pel·lícula. És directa, no es planteja disquisicions del perquè de les coses, sinó que funciona per rampell, per inèrcia, cap a desenllaços sagnants que s’entremesclen amb els moments romàntics de la parella.Hi ha una atmosfera trista en el desenvolupament del film, un impuls destructiu com en les pel·lícules de Walter Hill o els primers treballs dels Coen. Llocs on el físic ocupa un lloc rellevant, amb aquesta jove que es carrega d’anabolitzants i pateix atacs d’ira incontenibles. Un maltractador de mandíbula desencaixada, un paisatge lunar, policies corruptes o un FBI incompetent que no sap on és el cadàver, malgrat que el tinguin a l’esquena, un parell d’assassinats bastant toscos i aquesta sensació d’un llegat familiar difícil de treure’s de sobre.Per moments, Sange en los labios camina cap a l’excessivitat, cap a la paròdia, a convertir un drama criminal en una via d’escapada, com un somni de fades trencat i cosit amb retalls. Però tot i així, la pel·lícula resulta atrevida, pertorbada i pertorbadora. Una mirada a un cine en el qual habiten éssers romanents d’una societat americana que viu allunyada d’aquesta American way of life i no obstant, entre tanta fúria cap a una història romàntica poderosa per damunt de tot, sense prejudicis, sense subtileses, portada fins a les últimes conseqüències, que mira cap endavant, deixant enrere drames propis i aliens així com les seues conseqüències.
