L’estat d’una nació

CIVIL WAR

★★★✩✩

Una guerra fratricida deixa greus cicatrius en un país. L’escriptor i director britànic Alex Garland ens porta fins al cor de les tenebres amb Civil War, una pel·lícula distòpica emmarcada en un futur proper. Tant que sembla estar a la cantonada, i ens descriu un enfrontament bèl·lic als Estats Units entre les forces governamentals i les revolucionàries de dos estats, Califòrnia i Texas.Estem davant d’un malson que s’ha estès fins a les zones rurals, on uns lluiten contra altres sense un sentit que guiï l’espectador, ja que Garland no explica el com ni el perquè d’aquesta explosió de violència col·lectiva. Tot té una atmosfera d’ambigüitat evident, les escenes són crues, intenses, amb l’amenaça de la mort en qualsevol lloc, a qualsevol paratge on es trobin grups armats, franctiradors, o per l’imparable avenç de les tropes rebels. Les imatges són apocalíptiques. Carreteres plenes de vehicles abandonats, carrers deserts, cadàvers escampats o fosses comunes. Són escenes que recorden una sèrie de zombis sense zombis, són homes que es maten entre si en el seu propi territori.Però aquesta no és la base de la trama de Civil War. Alex Garland se centra en quatre personatges, periodistes arquetípics en un viatge de més de mil quilòmetres per arribar fins a Washington DC i entrevistar el president del país abans que hi arribin les tropes enemigues de l’Estat. Aquest grup format per un periodista molt veterà, un altre d’endurit en mil conflictes –però que no pot ocultar la seua ràbia i temor–, una fotògrafa de renom –reconeguda i versada en guerres– i una jove reportera gràfica, la inexperiència de la qual la col·loca sempre a la boca del lleó, seran testimonis d’aquesta sòrdida història d’un país desfragmentat, de gent criminal que fa ús de la violència més arbitrària –l’escena amb Jesse Plemons és definitòria.L’Amèrica que retrata aquest director considerat de culte és la més radical. Crea controvèrsia i ens mostra la cara més fosca d’una ficció que per moments sembla que avisa sobre la perillositat del caos –tothom recorda l’assalt al Capitoli del 2020–, malgrat que la pel·lícula no tingui una idea concisa sobre el que mostra, i en el qual el periodisme i els perills d’exercir-lo enmig de la contesa tampoc descobreix res que no hàgim vist en altres films com Salvador o Bajo el fuego. Tanmateix, el realisme d’algunes escenes pertorba en un món cada vegada més en estat d’alerta, aquest en el qual qualsevol espurna podria provocar un gran i imparable incendi.