Retrat de família

★★★★✩

Fa poc vaig llegir una novel·la gràfica de Paco Roca, Regreso al Edén, o com a través d’una fotografia familiar de postguerra en una platja de València l’autor tornava la memòria dels seus antecessors en temps de dictadura, de misèria i estraperlo.Roca, amb el seu detallisme, claredat i mestria, arriba directament als ressorts de l’emotivitat, com ja va fer amb Arrugas, que el 2011 va ser una pel·lícula d’animació aclamada per públic i crítica sota la direcció d’Ignacio Ferreras sobre l’amistat de dos ancians en un geriàtric.Ara, Álex Montoya adapta cinematogràficament una altra obra de Paco Roca, La casa, i el resultat és bonic des de la seua pròpia senzillesa narrativa. Una història intimista al voltant de la família, una pel·lícula d’emocions i sentiments a flor de pell.Una casa, un lloc on s’amunteguen els records de la infància i de l’adolescència de dos germans i una germana durant les vacances, i un retorn al lloc després de la mort del pare per decidir què faran amb ella.La casa és una pel·lícula realista, en la qual cada personatge manté els seus records, les seues faltes, els seus errors i els seus encerts, i en la qual, com en moltes altres famílies, les parets que fan olor d’humitat guarden també rialles i plors, aprenentatge de la vida.Montoya, amb detalls, apel·la a l’evocació de la figura paterna i porta a l’actualitat, a l’adultesa, converses tenses, relacions que barregen ressentiment amb amor fratern. És una reunió que uneix marits, esposes i fills, cada un d’ells amb el seu propi registre, la seua pròpia mirada i el seu camí per la vida, però amb molts fragments d’un temps passat. Moments contemplatius, de detalls, d’absències.El repartiment en aquesta història coral és magnífic, creïble. Cada personatge exposa els seus sentiments, aquest distanciament al qual porten els anys. L’abraçada, la complicitat, aquesta cosa que mai no es perd perquè així els veia el pare que ara endevinen en cada arbre, en cada planta, en aquesta piscina buida, en els dies i hores que els va esperar. La casa és entranyable, propera, té la capacitat de la nostàlgia però també de l’alegria, no es conforma amb el drama, intenta recuperar els afectes i els fa visibles. Són aquestes cases amb els seus objectes solitaris que sempre van ser-hi, com quan deixes una cosa abandonada en una prestatgeria o en un racó. Coses que algú dels teus apreciava, guardava, i ara són oblit fins que t’hi retrobes i els reconeixes, i et diuen que tu ets part d’ells, i t’alegra tornar a mirar-los i tocar-los, com abans.