En el més profund del bosc
EL MAL NO EXISTE
★★★★✩
Una pel·lícula estranya, de ritme assossegat, en la qual les escenes són reposades i van canviant de registre des de la contemplació, en la quotidianitat en un petit poble proper a Tòquio. Un lloc on la naturalesa es contraposa als hàbits de la gran ciutat fins a complicar-se partint d’un fet que pot provocar una greu crisi ecològica al lloc.El realitzador japonès Ryûsuke Hamaguchi, que va obtenir tots els premis possibles –inclòs l’Oscar– amb Drive My Car i premiat a Venècia per aquesta la seua última pel·lícula, té la facultat de dominar la tècnica partint de la mirada de la càmera, gairebé hipnòtica, sense cap pressa. Bona mostra d’això és la filmació del contrapicat inicial que mostra les copes dels arbres d’un bosc. No hi ha pressa, és la naturalesa observada entre les branques i el cel.Hamaguchi ens presenta Takumi, un home de poques paraules, tallant llenya, recollint aigua cristal·lina d’un rierol o descobrint wasabi salvatge per al petit restaurant dels seus amics. Takumi passeja amb la seua filla Hana de vuit anys pel bosc reconeixent cada arbre que veuen, mostrant el sender dels cérvols. En alguna ocasió se senten els trets dels caçadors, són aquestes marques i sons que reconeixen a la llunyania.La senzillesa mostrada és aparent, ja que la pel·lícula maneja diferents capes com és la relació de Takumi i la seua filla i la pèrdua que entristeix el personatge quan acaricia lleument un piano i mira una fotografia d’un temps proper en què eren tres.L’arribada dels representants d’una empresa depredadora que planeja construir un càmping de luxe en aquell lloc, posant en perill l’equilibri de la zona, promou un xoc frontal entre els foscos interessos d’uns i la demostració que la gent del lloc no és tan ximple com es creuen a la capital. Fins i tot els representants de la companyia saben que estan jugant brut i una sensació de penediment els embarga, els aproxima a una vida desitjada que no tenen.El mal no existe és complexa. Té una construcció propera a la paràbola, a una al·legoria, un signe que el mal, encara que no ho sembli, sí que existeix, que pertorba, que pot conduir al drama.Potser la manera de narrar de Ryûsuke Hamaguchi, tan introspectiva, pugui fer-nos pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula estàtica per la seua lentitud, però aquest espai calmat ens provoca una sensació d’observador, fins i tot quan no arribem a entendre certs moments. Malgrat que s’hi palesi que la intrusió d’un món en l’altre trenca l’estabilitat i la calma.
