El mal que fan els homes

HASTA EL FIN DEL MUNDO

★★★★✩

Sens dubte, Viggo Mortensen és un creador que tot ho abraça i tot ho fa bé. Fotògraf, poeta, músic, actor i director. Toca totes les tecles, algunes de més desconegudes que d’altres. Per citar un exemple, el seu àlbum Canciones de invierno és una meravella, en el qual inclou alguns dels seus poemes. Com a actor és superlatiu, i d’un temps ençà ficat en tasques de realització amb el seu debut a Falling (2020) i, ara, en un western en temps en els quals amb prou feines es fan pel·lícules d’aquest gènere.Mortensen construeix personatges propis d’un temps violent i impredictible, en el qual el poder, encara que sigui enmig del no-res, és corrupte i on gairebé sempre es troba el pervers terratinent. En aquest cas que ens ocupa, amb un eixelebrat fill amb caràcter psicòpata que promou tots els moments tensos que transiten per aquesta història d’un món en construcció.Tanmateix, Hasta el fin del mundo aporta noves claus. Col·loca una dona com el centre de les emocions de la trama, atorga al personatge femení el protagonisme que mou gran part de l’argument. Aquesta és una història d’amor en temps convulsos, una trobada entre dos éssers que desitgen construir una vida junts. Ella és una francocanadenca amb rebel·lia, feta a si mateixa, emocional i realista –una meravellosa Vicky Krieps–, que s’enamora d’un noruec que va venir d’una guerra europea per entrar en una altra en aquest nou país que adopta, un fet que provocarà l’absència i la indefensió davant de la maldat del lloc.Hasta el fin del mundo es mou en dos temps: el d’abans, en la relació entre els dos personatges, i el de després, el de l’absència. Mortensen transita per paisatges rocosos, bonics en la seua pròpia naturalesa, en els amplis espais que arriben fins al mar. El ritme és pausat i té essència de pel·lícula de l’Oest veritable, atorgant a la dona un lloc que el gènere ha mostrat amb comptagotes, com a Johnny Guitar de Nicholas Ray, amb una Vienna inoblidablement interpretada per Joan Crawford, o la venjativa Hannie Caulder de Burt Kennedy, protagonitzada per Raquel Welch, fins a arribar a La venganza de Jane de Gavin O’Connor, amb Natalie Portman, o les dos versions de Valor de ley. Totes elles formen part del western en el seu sentit més clàssic. La pel·lícula de Viggo Mortensen, que dirigeix, escriu, hi posa la música i interpreta, és una altra cosa. És la percepció d’una dona, els seus sentiments i el seu entorn. Aquí arrela aquest punt d’inflexió, aquesta particular visió d’un món d’homes en el qual qui brilla amb llum pròpia és una dona.