L’evolució dels primats

EL REGNE DEL PLANETA DELS SIMIS

★★★✩✩

Molt lluny en la memòria de les noves generacions queda ja aquell El planeta dels simis dirigit per Franklin J. Schaffner el 1968 amb Charlton Heston sobrevivint i desesperat a l’observar el desastre ocorregut quan en una platja descobreix les restes de l’Estàtua de la Llibertat. I encara més lluny, la novel·la escrita per Pierre Boulle, que va donar pas a l’adaptació cinematogràfica. Un escriptor també responsable d’El pont sobre el riu Kwai, que va portar al cine David Lean el 1957.Dit això, un dels punts més destacables d’una saga en constant variació sobre el mateix és l’evolució dels primats a la pantalla amb el pas del temps, des de les primeres entregues, passant per la versió de Tim Burton, fins a arribar a la trilogia que té el líder simi Cèsar com el mític heroi que s’enfronta tant a la crueltat de l’home com a éssers de la seua pròpia espècie carregats d’ira.El realitzador Wes Ball, amb El regne del planeta dels simis, tanca les tres entregues sobre aquell personatge, i ho fa des de les escenes inicials per crear-ne un altre que el reemplaçarà temps després, quan Cèsar sigui només un record, un avantpassat en qui es refugien tant els micos amb bon instint com els més despietats amb ànima autòcrata.Ara, el referent serà Noa –que veurem en les pròximes entregues–, un jove simi pertanyent a un clan que recull ous d’àguila per criar-les. Com a contrapunt humà, se’ns presenta Mae, que també té els seus plans i posseïdora a més de caràcter d’heroïna en la història.Els simis són intel·ligents i els humans, beneits a causa d’un virus que ha actuat de manera diferent en uns i altres. Però la cosa és més complexa. Per descomptat, hi ha els malvats goril·les, guerrers que destrueixen i esclavitzen en favor d’aquest regne capitanejat per un primat terrible i ambiciós, ben acompanyat per un cruel lloctinent.Certament, aquesta és una pel·lícula entretinguda. Els efectes especials són poderosos, tant als paisatges d’un món en ruïnes menjat per la naturalesa com en la posada en escena d’éssers ben dissenyats.El que pesa, i no és poc, és aquesta sobredosi de temàtica, aquestes disquisicions sobre si alguna vegada humans i simis podran compartir el planeta, si es poden fiar els uns dels altres, deixant una sensació que la pròxima entrega de la saga es mourà per idèntics paràmetres. Això sí, buscant línies que portin a l’espectacle visual, a l’enfrontament, encara que acabis de mones fins als nassos per no dir una altra cosa.