La que tot ho veu
CALLADITA
★★★★✩
Se l’anomena amb termes molt diversos: criada, serventa, empleada domèstica, minyona.. Molts apel·latius per a aquesta persona dedicada a deixar cases alienes com els rajos de l’or. Un ésser en moltes ocasions invisible, que passa de refiló pels espais de la casa per no incomodar, i que en moltes ocasions suporta amb paciència no poques estupideses i capricis de gent que, per un sou sovint miserable, es creu amb l’autoritat d’ordenar, sense tan sols mirar a la cara de persones que tenen una vida, els seus propis problemes, la seua pròpia família i els seus desitjos i anhels més enllà de fregar, escombrar i treure la pols. Vaja, que es mereixen respecte.Calladita parteix d’un curtmetratge filmat fa quatre anys pel català Miguel Faus, comptant amb Paula Grimaldo, i ara estès a llargmetratge per poder explorar un mosaic punxant i mordaç que gira sobre si mateix i el centre del qual és aquesta criada per a tot que torna a interpretar amb credibilitat l’actriu colombiana.L’Ana és una empleada que acompanya una acabalada família a la seua luxosa casa de la Costa Brava per passar el mes d’agost a jornada completa netejant i cuinant per a aquesta espècie d’amos burgesos l’estupidesa supina dels quals la tenen ben desenvolupada. Al cap i a la fi, Calladita és una sàtira sobre un estereotip de gent dominant que es creu amb drets pel simple fet de ser rics sobre persones en una situació de necessitat de feina.L’Ana tot ho veu, tot ho observa, les accions i les exigències. La seua innocència va adoptant rampells de rebel·lia, una cosa que funciona in crescendo amb aquesta gent que viu de cara a la galeria, i que en la seua pròpia educació és freda i descortesa.Hi ha menyspreu, abús i poca empatia entre la serventa i la família, una cosa que va encaminant-se cap a territoris indòcils ja que la correcció inicial del grup, així que passen els dies, es converteix en la veritable cara de cadascun dels membres que el conformen, miserables i falsos, cosa que l’Ana pateix encara que el seu caràcter dòcil amagui una personalitat polièdrica.Una pel·lícula que en certa manera recorda La camarista, magnífica pel·lícula mexicana del 2018 firmada per Lila Avilés sobre una empleada d’un hotel amb problemes a causa de l’excés de treball, que creu que tot canviarà a millor. Igual que l’Ana, que espera rebre els papers que la legalitzin de mans de gent amb molta aparença però poc fiable. Calladita no és la millor pel·lícula de l’any, ni crec que ho pretengui, però compleix perfectament amb el que vol mostrar i com ho fa.
