Revisant la llegenda
SEGUNDO PREMIO
★★★★✩
Fa ja força temps, al Festival de Cine Independent de Buenos Aires el debutant Isaki Lacuesta va presentar el seu magnífic Cravan vs Cravan, o la història del boxejador i poeta Arthur Cravan, desaparegut al golf de Mèxic i protagonista de l’històric combat contra l’en aquell temps campió mundial Jack Johnson a la Monumental de Barcelona. Aquella línia sobre un personatge amb una aura misteriosa li va valer ser premiat per unanimitat demostrant que aquest realitzador català es trobava en el camí de convertir-se en un dels cineastes més interessants dels darrers anys. El temps ho ha reafirmat amb treballs com La leyenda del tiempo, Los pasos dobles o Entre dos aguas.Isaki Lacuesta sempre ha tingut una mirada especial entorn de la música i amb Segundo premio ens atansa a una de les bandes indie més destacades del panorama musical espanyol des dels anys 90 –i que encara continua en actiu–, Los Planetas.La pel·lícula anuncia que aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas, però no s’enganyin, si camina com un ànec, té bec d’ànec i fa cua cua, és un ànec. El que sí que explora aquest treball que guarda en el seu metratge un muntatge excepcional de Javi Frutos i una destacable fotografia de Takuro Takeuchi és una època, la dels 90, un període en el qual Los Planetas es trobaven immersos en diverses crisis personals i emocionals des que May, la baixista del grup, va abandonar la formació de manera sobtada per capgirar la seua vida sense perdre el vincle afectiu amb Jota, el líder de la banda, passant pels problemes de drogoaddicció d’un membre del grup en un moment en què s’obria la possibilitat de gravar a Nova York una de les joies de la música, Una semana en el motor de un autobús (1998).La pel·lícula retrata amb autenticitat un temps efervescent però complicat en les relacions afectives, trobades i desacords que s’alternen amb més d’una dotzena de temes, amb assajos trasbalsats, enfrontaments i tendresa que se succeeixen entre els seus membres.Segundo premio, que no és altra cosa que el títol d’una de les cançons més reconeixibles d’aquesta banda granadina, gestiona perfectament cada intèrpret que es fica en la pell d’éssers reals, que es mouen entre l’amistat i el desànim, entre l’eufòria i les penes més profundes.Un projecte que havia de dirigir Jonás Trueba –un altre actiu del cine espanyol–, que va recaure finalment en Isaki Lacuesta i que per motius personals va acabar sent codirigit amb Pol Rodríguez. El resultat és un admirable exercici cinematogràfic.
