Ja he mort mil vegades
Green Border
Títol original: Zielona granica.
Any: 2023. Durada: 147 min. País:
Polònia. Direcció: Agnieszka Holland.
Intèrprets: Behi Djanati Atai, Agata Kulesza, Piotr Stramowski, Jalal Altawil, Maja Ostaszewska.
Cines: Screenbox Lleida.
★★★★
La veterana realitzadora polonesa Agnieszka Holland compta amb una extensa filmografia a l’esquena, que alterna algun fracàs amb altres pel·lícules excel·lents com Europa, Europa al voltant d’un personatge polièdric com va ser el jueu polonès Solomon Perel, que es va convertir sense voler en un exemple per a l’exèrcit nazi, o la preciosista història d’amor Franz. Ara, descriu una crònica esquinçadora, difícil de suportar, la qual cosa et fa pensar en la naturalesa del mal i, alhora, en el costat oposat, el d’ajudar tot i haver d’assumir riscos. La història de Green Border no és una història del passat. És una realitat del present en la qual la cineasta polonesa no ha dubtat a mostrar al detall en les gairebé tres hores de durada de la pel·lícula una tragèdia col·lectiva que avergonyeix, que ens fa repensar en aquesta opinió d’un primer món immisericordiós cap a aquells que busquen desesperadament arribar-hi, ja sigui per motius de supervivència, qüestions polítiques o per situacions d’inhumanitat als seus països d’origen.
Green Border és el nom d’una zona boscosa i pantanosa que divideix Bielorússia i Polònia, un infern a la terra on els migrants que arriben de l’Orient Mitjà i Àfrica queden estancats i són maltractats pels cossos policials dels dos països. La tàctica del dictador bielorús Aleksandr Lukaixenko és la de fer passar a Polònia a les males a tots aquells que han somiat amb una Europa que els acollís, mentre que en una rivalitat gairebé en estat de guerra, els polonesos els tornen de nou amb nocturnitat i traïdoria a Bielorússia a través dels filats, una vegada rere l’altra, en un viatge que no va enlloc.
Holland se centra en una família siriana que llastimosament suporta l’horror i la pèrdua; en un membre de la policia polonesa superat per les seues pròpies contradiccions; i en una dona tenaç que, juntament amb un grup de voluntaris, intenta ajudar en territori hostil. Rodada en un blanc i negre potent, la pel·lícula és una presa de consciència sobre el que està passant ara mateix, un dilema moral en una Europa cada vegada més tancada en una hipocresia patent. Hi ha escenes que gelen la sang, que et corquen la moral davant de tanta crueltat manifesta, i poques que tinguin un sabor menys amarg, com un tema musical titulat He muerto ya mil veces que canten tres joves migrants quan se senten acollits i sans i estalvis, o aquesta entrada en una Europa més segura per a aquesta família siriana que ha perdut tant pel camí. Agnieszka Holland mostra també en el film la doble moral polonesa acollint refugiats ucraïnesos, mentre a la frontera verda la gent mor d’una manera atroç.
