El lloc de la mare
LA PATRIA PERDIDA
★★★★✩
Un dilema terrible en la ment d’un adolescent en temps políticament tèrbols promou el fil conductor d’una pel·lícula dramàtica i emocional, que avança cap a la més completa desil·lusió per a un personatge que directament carrega amb els actes del seu entorn més íntim fins a fer-los insuportables.Stefan té 15 anys, viu amb la seua mare divorciada i s’ho passa bé a la casa de camp dels seus avis. Té un amic inseparable, estudia, juga a waterpolo, comença a sentir desig per les noies –sobretot per una–. En definitiva, és un jove que té una edat per gaudir i avançar en la vida. El que passa és que Stefan és fill de la portaveu del partit d’un ésser històricament menyspreable, Slobodan Milosevic, un dictador i repressor que va protagonitzar un frau electoral que va donar lloc a manifestacions i enfrontaments violents a Sèrbia i que va acabar sent acusat i detingut pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra durant la guerra de Iugoslàvia, i que va ser trobat mort a la seua cel·la el 2006.L’estret vincle afectiu entre mare i fill es va distorsionant. Stefan es veu sotmès a una pressió insuportable. Adora la seua mare, ella el cuida, l’intenta mantenir fora de l’abast d’una corrupta política que ella mateixa exerceix, però ell no, viu en una bombolla. És el fill d’una de les figures més poderoses, odiades i menyspreades per la societat bosniana, i això passa factura en el dia a dia, en els amics, en el romanç, en les seues activitats –l’escena del menyspreu durant un partit de waterpolo és d’una evidència absoluta–.El realitzador Vladímir Perisic manté un pols realista sobre la desesperació. S’interna pels silencis del personatge, en els seus dubtes, en el sentit de culpabilitat sent una víctima més d’un sistema, i ho fa per mostrar un retrat veraç sobre un temps de repressió, gairebé com un senyal d’advertiment sobre els temps actuals que corren.La pel·lícula aconsegueix que ens posem a la pell d’aquest noi atrapat per les circumstàncies, per ser la llavor d’algú amb doble moral, capaç de portar fins a les últimes conseqüències el que creu que és el seu deure sense advertir els danys col·laterals entre les parets de la seua mateixa casa.El debutant actor Jovan Ginic està senzillament superb, manté una mirada profunda i un rostre sever davant les circumstàncies. Només per ell ja val la pena visionar La patria perdida, pel·lícula que provoca aquesta sensació de no haver avançat en el temps, o el que és pitjor, tornar amb idèntiques actituds polítiques als orígens del desordre.
