Vides robades

ALUMBRAMIENTO

★★★★✩

La Transició marcava un pas endavant a Espanya, però en aquells anys vuitanta encara persistia el més ranci i dolorós dels anys foscos. El realitzador Pau Teixidor se submergeix i ens submergeix en una d’aquestes parcel·les ombrívoles de la història recent amb Alumbramiento, que mostra d’una manera honesta les ferides físiques i morals de joves embarassades ingressades al reformatori –que també exercia de maternitat– de Peñagrande a Madrid per ser reeducades. Un lloc regit per lleis arcaiques governat per les Esclaves de la Verge Dolorosa i posteriorment per les Croades Evangèliques fins al tancament, el 1984.Aquesta és una història real ja no només del centre, on hi havia les classes. D’una banda, les nenes els pares de les quals pagaven per ser cuidades delicadament fins al dia del part, i de l’altra, les esgarriades –normalment de classe baixa–, sent conduïdes per la policia fins al centre com si de delinqüents es tractés. Elles eren les que realitzaven els treballs més ingrats i repressius perquè finalment, al donar a llum, els seus fills fossin robats i entregats a altres famílies. Alumbramiento és una història negra, negríssima, d’un país que encara està en part enyorant aquells temps rancis i malèvols, i encara que l’ombra d’aquell lloc plani durant tota la pel·lícula Teixidor se centra molt més en els personatges, en les noies que van ser allà. Mostra un ventall de personalitats diferents, amb personalitat pròpia unes, massa joves per suportar la seua tragèdia personal, d’altres, amb un eix central, Lucía (Sofia Millán), en aquest sòlid drama. El suport entre elles és incondicional, no tenen cap altra cosa per subjectar-se a la vida. Els seus intents de fuga, la seua rebel·lia davant del que és inacceptable, el tedi i l’embafament, aniran units a un repudi de tot el que les embolica.Alumbramiento és una pel·lícula senzilla. No fa anar excessives reflexions, és directa, no busca racons argumentals. És gairebé un retrat carcerari en una Espanya mentidera i retrògrada que traumatitza, i aquestes sensacions es reflecteixen en les mirades d’aquests personatges que formen part d’una tragèdia invisible.Magnífiques totes les actrius –moltes d’elles debutants–, com magnífica està Laura Gómez-Lacueva, una dona amb rostre d’institutriu estricta que no ha pogut veure l’estrena d’aquesta pel·lícula ja que va morir uns mesos abans.En definitiva, Alumbramiento es mereix ser vista per conèixer una mica més aquests monstres que encara persisteixen i viuen per tornar-nos a la seua misèria moral.