Assumptes de família

CASA EN FLAMES

Any: 2024. 

Durada: 105 minuts

País: Espanya

Direcció: Dani de la Orden

Intèrprets: Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura.

Cines: Screenbox Lleida, JCA Alpicat, Circuit Urgellenc (Tàrrega, Balaguer, Agramunt).

★★★★

Sens dubte, aquest és un gir destacable en la carrera del realitzador català Dani de la Orden, que es va fer un espai amb comèdies romàntiques i molt ben acollides pel públic com Barcelona, nit d’estiu i la seua seqüela, Barcelona, nit d’hivern. Després han anat arribant més títols amb aquesta afinitat cap a la comèdia i el romanticisme fins que va rodar amb Àlex Murrull el drama esportiu 42 segons, però on aquest cineasta ha marcat una història estructurada perquè cada actor i actriu tingui un pes específic en la història que ens explica, on el guió té arestes i girs, és a Casa en flames.

És cert que ha estat sota l’empara d’una de les actrius més eminents del nostre cine i teatre, una Emma Vilarasau que omple la pantalla, que amb la seua profunda mirada ho diu tot, que sap jugar amb els moments que li són donats per enterbolir unes vegades, o per deixar les coses clares, cristal·lines, sobre el seu entorn més íntim.Casa en flames, com ja va fer Mar Coll el 2009 amb Tres dies amb la família –no incloc la recent La casa, d’Álex Montoya, perquè té bastant menys mala llet–, és un retrat d’una família en la qual cada membre té les seues tares i tot això es fa present i visible en un cap de setmana a la casa davant el mar que tenen a Cadaqués.

La mare ha somiat amb aquesta reunió des de fa llarg temps, fins al punt d’ocultar un fet luctuós abans de partir, un secret més dels molts que afloraran en aquest clan tan disfuncional, tan apartat emocionalment l’un de l’altre.

Una mare que sembla que no s’assabenta de res, però a qui no se li escapa una; l’exmarit, un notari trampós, la seua nova parella –una psicòloga que aviat s’adona d’on s’ha ficat–, un fill narcisista amb síndrome de Peter Pan i la seua amiga que el pateix, i la germana, emprenyada amb la seua vida d’esposa i mare i alguna cosa més. Aquest nucli familiar s’ha reunit amb la intenció de vendre la casa, i cada un té una roïna raó per fer-ho, o no.

D’aquesta manera tot s’entrellaça, es van descobrint entre si, a les bones i a les dolentes, i és en aquest encreuament d’éssers que es van oblidar d’estimar-se on la pel·lícula va mostrant aquest joc de miralls. Existeix a Casa en flames algun rampell de l’estil que Dani de la Orden ha treballat en els seus anteriors treballs, però són pocs. Aquí impera el drama, la radiografia d’aquests éssers perduts en si mateixos i la seua hipocresia que es fa miques davant de la figura de la mare, aquesta que ens produïa cert rebuig per la seua manera d’actuar però que en un discurs demolidor els polvoritza, i les altres coses, que cremin.