El costat fosc
KINDS OF KINDNESS
★★★✩✩
La traducció al castellà de Kinds of Kindness (tipus de bondat) és tot del que pateixen les tres històries embastades de l’última proposta del prestigiós director grec Yorgos Lanthimos, aclamat per títols com Canina, Llagosta, La favorita o El sacrificio de un ciervo sagrado, i que fa pocs mesos va estrenar l’enlluernadora Pobres criaturas. Ara amb la seua nova proposta avalada per part del repartiment del seu anterior film i amb l’estreta col·laboració del seu guionista predilecte, Efthymis Filippou, ens submergeix en uns relats terribles, desmesurats i cruels sobre la condició humana segons el seu personal filtre en què tot es distorsiona i cobra caràcters surrealistes, malsans, que converteixen la quotidianitat en un malson que fins i tot incòmoda.La primera d’aquestes històries està centrada en la submissió d’un home davant el control d’un altre sobre ell. El poder que exerceix aquesta espècie de déu humà és malaltís, creant una atmosfera d’angoixa al límit. La segona, la d’un policia amb gustos recargolats, que retrata aquesta societat americana que de portes enfora és puritana i de portes endins força viciosa, que recupera la seua dona desapareguda a l’haver sobreviscut en una illa, malgrat que la sospita que no és ella aviat es manifesta, i comença una recargolada relació, amb l’ombra allargada d’aquell clàssic del fantàstic dels cinquanta titulat La invasión de los ladrones de cuerpos de Don Siegel però molt més despietada i ferotge. La tercera ens remet a una libidinosa secta i a la desesperada recerca d’un ésser miraculós.Tot a Kinds of Kindness és lasciu, provocador, pertorbador, gairebé com una provocació que sembla que agrada a Lanthimos però que l’allunya dels seus territoris més centrats en la tragèdia clàssica. Aquí, dissecciona l’ésser humà i el presenta d’una manera gairebé irracional i perversa com si es tractés d’un divertiment malèvol i violent que en despista a uns, mentre que d’altres el defensen com un treball original, gairebé quirúrgic, sobre el nostre costat fosc.No hi ha dubte que Lanthimos és un director poderós, i per a l’ocasió s’ha envoltat d’un repartiment espectacular, que interpreten els mateixos actors en diferents rols, amb un Jesse Plemons que ens ofereix una magnífica lliçó actoral, un Willem Dafoe que arriba on ningú pot fer-ho, i una Emma Stone que ho inclou tot, desinhibida, solvent, dominadora de cada pla i que fins i tot ens regala un ball memorable. Tot això sorgit de la ment malalta o brillant, segons es miri, d’aquest realitzador inclassificable.
