El que queda enrere

FUERA DE TEMPORADA

★★★★✩

Aquesta és una pel·lícula elegant, delicada, assossegada, sense estridències. Rellisca en la seua pròpia atmosfera nostàlgica, en una melancolia propiciada pel temps estancat en un hotel balneari de la costa quan amb prou feines ningú l’envaeix, de passadissos buits davant una estació grisa, tardoral o hivernal. Fuera de temporada ens remet a un passat que torna, velles ferides emocionals mal curades, a un retrobament quan ja s’han construït altres vides.Mathieu és un actor de renom, casat amb una periodista també famosa, que viatja per aïllar-se i pensar en una cosa que el pertorba, en un acte de covardia escènica quan va abandonar poc abans de l’estrena una obra teatral deixant una mala imatge, ja que ell sempre s’havia refugiat a les pel·lícules i trepitjar un escenari per primera vegada li va causar pànic. I en aquest balneari tan luxós com solitari es deixa portar per teràpies avorrides, tedi i solitud. Alice és una dona amb la qual Mathieu va mantenir una intensa relació fa anys, quan ambdós tenien aspiracions, i que ara viu a la zona com a professora de piano i cuidant ancians. Ella també es va casar i té una filla adolescent. Tot sembla anar-li bé, però hi ha dins d’ella espines i un dolor interior quan recorda la manera en què va succeir tot, com quan ell se’n va anar en el mateix moment en què va començar a triomfar professionalment, forçant una ruptura no desitjada. El realitzador Stéphane Brizé s’allunya dels arguments dels seus anteriors treballs –especialitzat més en el pla social, en la vida del treballador comú i els seus problemes–, i se centra ara en una història romàntica, en un sentiment agredolç ple d’una maduresa exquisida, ben equilibrat gràcies al gran treball actoral dels seus dos protagonistes absoluts, Guillaume Canet i Alba Rohrwacher, discrets i continguts fins i tot quan el retret aflora, quan el penediment se’ls ennuvola, quan encara queda atracció entre els dos.Els diàlegs són intel·ligents, hi ha romanticisme en les mirades i els gestos. Es reflexiona sobre aquells anys que ja no existeixen, i persisteixen que les coses tinguin un final agradablement merescut o un pas devers el que cap dels dos pot endevinar. La senzillesa amb la qual Fuera de temporada és mostrada, els silencis, el so de la fúria en el paisatge marítim, les emocions que retornen, la química que els actors desprenen, és intensa. És una mirada al que va poder ser i no va ser, com aquelles coses que desapareixen de les nostres vides, que es tornen borroses i que en algunes ocasions el temps retorna, com en els naufragis, a la platja.