La màgia de Miyazaki
EL CASTILLO AMBULANTE
Títol original: Hauru no Ugoku Shiro. Any
Cine: Screenbox Lleida.
★★★★
Tres anys després d’haver aconseguit l’Oscar i l’Os d’Or a Berlín amb El viatge de Chihiro, l’Studio Ghibli, comandat pel mag de l’animació Hayao Miyazaki, va estrenar el 2004 El castell ambulant, una altra magnífica pel·lícula que posava de manifest un talent inigualable, un model d’imatgeria, de complexitat tècnica i de poder en el seu camp que ja venia marcat pels seus anteriors treballs considerats de culte, ocupant un lloc de privilegi molt treballat i més que merescut.Celebrant els 20 anys d’El castell ambulant, ara torna a la pantalla en alta definició, i aquests retrobaments amb la bellesa de cada pla, de cada detall dels milers que abunden al film, d’una història màgica amb missatge, no ens els podem perdre i hem de sentir agraïment per haver-nos regalat un món (o alguns) de fantasia.El castell ambulant té molta emoció interior en els seus personatges, sobretot en la Sophie, una jove el món rutinari i trist de la qual no la sedueix. La infelicitat amb tot el que l’envolta és palpable. L’amenaça d’una guerra imminent, aquesta suggestió del poble davant d’un conflicte que només pot portar destrucció, funciona com una crítica per part de Miyazaki a la submissió de les masses i als capricis del poder. Un encantament convertirà la Sophie en una anciana i aquest fet provocarà la seua partida a la recerca de la clau que trenqui l’encanteri.En el seu viatge coneixerà el Howl, un jove mag que habita en un castell màgic i impossible, i personatges variats –cada un d’ells amb les seues tares i les seues virtuts– per ajudar-se i recolzar-se mútuament.Tot a la pel·lícula és enlluernador, plena de detalls incomprensibles que juguen a anar descobrint per un mateix els enigmes que van discorrent, perquè hi ha moltes preguntes sense resposta, tot portat per la intuïció, per la transformació, per la recerca de la felicitat en temps ombrívols i traïdors.Miyazaki és un artesà de la inventiva. Tot és tan surrealista com enllaçant somnis màgics, i on el paisatge es fon amb criatures i invents estranyíssims. Tant, que sorprèn.Malgrat la complexa narrativa, al final, com en la filosofia oriental, la història connecta amb els sentiments recòndits de l’ésser humà i cada personatge es diverteix o s’entristeix segons el moment viscut. És com aquest rar sortilegi que suporta la Sophie que potser ella mateixa pot curar, perquè sembla que el que cura és l’alegria de viure. Perquè, al cap i a la fi, la felicitat no és més (ni menys) que un estat d’ànim.
