La vida no és rosa

SOLO

★★★★✩

Des d’aquella Pink Flamingos rodada el 1972 per John Waters amb un transvestit Babs Johnson (Divine) protagonitzant les escenes més immorals possibles, algunes han estat les pel·lícules en les quals han aparegut éssers provocatius, veritables drags com a A Wong Foo, gracias por todo, Julie Newmar, en la qual tipus durs com Patrick Swayze, John Leguizamo o Wesley Snipes es transformaven en pura feminitat i, sobretot, a Les aventures de Priscilla, veritable joia de la road movie a l’australiana en la qual tres grans actors com Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce es convertien en reines del drag, acompanyats per una banda sonora extraordinària i moments inoblidables. Títols que han marcat i visualitzat aquest do camaleònic transformador, malgrat que gairebé sempre en to de comèdia.Solo és una altra cosa. És dramàtica, profunda, ret homenatge a les drag queens, a les seues impossibles caracteritzacions, a aquesta brillantor de purpurina i talons alts, a un colorit absolut al ritme d’una música poderosa, però també és la crònica d’un cor trencat, d’un ésser pel qual és impossible no sentir certa tendresa, per una aflicció i desolació que guarda interiorment, que reflecteix inseguretat davant del retrobament amb aquesta mare que el va abandonar per convertir-se en una diva de l’òpera, i amb una relació íntima que, de ser una cosa màgica, una cosa així com descobrir la persona perfecta per enamorar-se i viure els dies com si fossin regals i les nits carregades de diversió i carícies, passa a convertir-se en quelcom tòxic que va destruint el seu fràgil caràcter, una cosa que només es transforma quan exerceix de Glory Gore, aquesta drag que s’apropia dels escenaris. La manipulació, el desencant, provoca una ruptura a la pel·lícula, que passa de ser un retut homenatge a aquestes artistes sense anteposar excessius clixés a convertir-se en un veritable estudi personal que transmet una realitat dolorosa només atenuada per l’art que Simon, el protagonista, porta dins.Existeix un vincle afectiu poderós entre ell i la seua germana, algú en qui recolzar-se sempre –un fet important en el desenvolupament de la pel·lícula–, quan la vida ja no és de color de rosa, i només queda seguir les emocions de nou, reinventar-se i enlluernar.La directora Sophie Dupuis ha realitzat una visió honesta i admirable sobre un món en ocasions incomprès i l’ha fet real i natural –en gran part gràcies al treball actoral del jove actor Théodore Pellerin–, perquè senzillament la vida en si mateixa, malgrat a qui li pugui pesar, no ens distingeix uns dels altres.